Morir pobre és fracassar?

Morir pobre és fracassar?
Intercanvi de bitllets // Foto: pexels-cottonbro-3943729

Hi ha una frase que circula sovint i que, d’entrada, sembla contenir una gran dosi de sentit comú: “Si neixes pobre no és culpa teva, però si et mors pobre, sí”. 

És una afirmació contundent, fàcil de recordar i amb un missatge aparentment motivador: no podem escollir les circumstàncies en què naixem, però sí que som responsables de construir el nostre futur. 

Fins aquí, podríem estar-hi d’acord. La iniciativa personal, l’esforç, la formació, la perseverança i la capacitat de prendre decisions són elements importants per millorar les condicions de vida. No podem atribuir sempre a factors externs totes les nostres dificultats ni renunciar a la responsabilitat que tenim sobre les nostres pròpies decisions. 

- PUBLICITAT -

Però aquesta frase amaga una simplificació que mereix una reflexió molt més profunda: no tothom disposa de les mateixes oportunitats per transformar la seva vida, ni l’esforç garanteix necessàriament els mateixos resultats. I és aquí on el debat esdevé especialment important quan parlem de les persones amb diversitat funcional.

No tots comencem des de la mateixa línia de sortida. 

Ningú no escull la família en què neix, la situació econòmica dels seus pares, el seu entorn social ni les oportunitats educatives que tindrà durant la infància. 

Tampoc ningú no escull néixer amb una discapacitat o adquirir-la al llarg de la vida a conseqüència d’una malaltia, un accident o qualsevol altra circumstància.

Ara bé, en el cas de les persones amb discapacitat, les dificultats poden anar molt més enllà de les condicions econòmiques inicials. Poden afectar les possibilitats d’accedir a una feina, desplaçar-se, estudiar, desenvolupar una activitat professional o assolir una determinada independència econòmica. 

Imaginem dues persones amb la mateixa formació, intel·ligència, capacitat de treball i voluntat de prosperar. Una no té cap discapacitat. L’altra necessita adaptacions, assistència personal, transport accessible o determinats recursos tècnics per desenvolupar les mateixes activitats. 

La igualtat no consisteix a exigir el mateix a tothom, sinó a garantir que cadascú disposi dels recursos i les oportunitats necessaris per desenvolupar el seu projecte de vida

Podem exigir-los exactament els mateixos resultats econòmics? 

Seria just fer-ho sense tenir en compte les seves circumstàncies? 

La igualtat no consisteix a exigir el mateix a tothom, sinó a garantir que cadascú disposi dels recursos i les oportunitats necessaris per desenvolupar el seu projecte de vida.

Quan l’esforç no és suficient

Sovint parlem de l’esforç com si fos una fórmula matemàtica: treballar molt, prendre bones decisions i perseverar hauria de conduir necessàriament a una vida econòmicament millor. 

Però la realitat és molt més complexa. 

Hi ha persones amb discapacitat que volen treballar i no troben empreses disposades a adaptar els seus llocs de treball. D’altres es troben amb barreres arquitectòniques, transports inaccessibles, prejudicis sobre les seves capacitats o processos de selecció que no tenen en compte les seves necessitats.

També hi ha persones que, malgrat tenir una formació adequada i una gran voluntat de participar en el mercat laboral, no poden mantenir una jornada convencional o necessiten suports permanents. 

I encara hi ha una realitat econòmica que massa sovint oblidem: tenir una discapacitat pot comportar despeses addicionals. Adaptacions de l’habitatge, ajudes tècniques, transport especialitzat, assistència personal o altres necessitats poden reduir considerablement la capacitat d’estalvi d’una persona. 

Dues persones poden tenir els mateixos ingressos i, tanmateix, disposar de capacitats econòmiques reals molt diferents. Per tant, podem afirmar que algú és responsable de morir pobre sense haver analitzat abans quines oportunitats ha tingut, quines barreres ha hagut de superar i quins recursos ha necessitat per viure dignament?

No poder treballar no significa fracassar

Potser la qüestió més delicada és la de les persones amb discapacitats severes o amb necessitats de suport molt elevades. 

Hi ha persones que no podran accedir mai al mercat laboral, ni tan sols amb adaptacions. D’altres podran treballar només unes hores, i algunes necessitaran assistència durant bona part de la seva vida quotidiana. 

El treball és una via d’inclusió, participació i independència econòmica, però no pot ser una condició per reconèixer la dignitat d’una persona

Hem de considerar que aquestes persones han fracassat perquè no han aconseguit acumular patrimoni? 

Hem de mesurar el valor d’una vida per la seva capacitat de generar ingressos? 

Personalment, considero que seria una equivocació profunda. Una persona no val menys perquè no pugui treballar. No perd la seva dignitat perquè necessiti ajuda. No és menys autònoma pel fet de necessitar suports per prendre decisions o desenvolupar les activitats de la vida diària. 

L’autonomia no significa necessàriament fer-ho tot sense ajuda. També significa poder decidir com vols viure, quins projectes vols desenvolupar i quina vida vols construir, disposant dels suports necessaris. 

El treball és una via d’inclusió, participació i independència econòmica, però no pot ser una condició per reconèixer la dignitat d’una persona.

La responsabilitat no és només individual 

Hi ha una altra qüestió que sovint queda fora d’aquest tipus de reflexions: la responsabilitat de la societat. 

Quan parlem de pobresa, tendim a preguntar-nos què ha fet cada persona per sortir-ne. Però potser també hauríem de preguntar-nos què hem fet col·lectivament perquè ningú no quedi atrapat en una situació de vulnerabilitat. 

Una societat justa hauria de garantir una educació inclusiva, un accés real al mercat laboral, habitatges accessibles, transport adaptat, assistència personal, prestacions dignes i oportunitats efectives de participació social. 

Una societat justa hauria de garantir una educació inclusiva, un accés real al mercat laboral, habitatges accessibles, transport adaptat, assistència personal, prestacions dignes i oportunitats efectives de participació social. 

No es tracta de regalar res ni de negar la responsabilitat individual. Es tracta de reconèixer que les persones no poden desenvolupar tot el seu potencial quan l’entorn els imposa barreres que no depenen d’elles.

La Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat estableix precisament aquesta perspectiva: la igualtat d’oportunitats, l’autonomia personal, la no-discriminació i la participació plena en la societat són drets, no privilegis. I aquests drets no haurien de dependre de la capacitat econòmica ni de la productivitat de cadascú.

La riquesa no és l’única mesura de l’èxit 

També hauríem de revisar què entenem per fracassar.

Una persona que ha treballat honestament durant tota la vida, ha tingut cura de la seva família, ha superat dificultats enormes i arriba a la jubilació amb pocs recursos econòmics, ha fracassat? 

I una persona que ha acumulat una gran fortuna, però ha perdut la salut, les relacions personals i la tranquil·litat, ha triomfat? 

El patrimoni és important. Els diners proporcionen seguretat, llibertat i possibilitats. Negar- ho seria ingenu. 

Però la riquesa també té altres dimensions: la salut, les relacions humanes, l’autonomia, els coneixements, les experiències i la possibilitat de viure amb dignitat. 

Hem construït una societat en què tothom tingui oportunitats reals per viure dignament, independentment de la seva situació econòmica o de la seva discapacitat? 

No podem reduir el valor d’una persona al saldo del seu compte bancari ni a la seva capacitat de produir riquesa. I encara menys podem fer-ho amb aquelles persones que han hagut de superar dificultats que bona part de la societat ni tan sols arriba a imaginar.

Una frase que necessita una altra mirada 

Potser hauríem de reformular aquella afirmació inicial. “Si neixes pobre, no és culpa teva. Si tens una discapacitat, tampoc. Tens la responsabilitat d’intentar construir la millor vida possible segons les teves capacitats, circumstàncies i oportunitats. Però la societat també té l’obligació de garantir que ningú no quedi condemnat a la pobresa per les seves condicions personals”. 

Perquè hi ha una diferència enorme entre no voler aprofitar una oportunitat i no haver-ne tingut mai cap de real. 

Entre renunciar voluntàriament a un projecte i no poder-lo desenvolupar per manca de suports. Entre no esforçar-se i esforçar-se durant tota una vida sense aconseguir els resultats econòmics que la societat considera desitjables. No podem jutjar totes aquestes situacions amb el mateix criteri.

Morir pobre no sempre és un fracàs personal. De vegades, és el reflex d’una societat que no ha sabut oferir les mateixes oportunitats a tothom

La pregunta que hauríem de fer-nos 

Potser el veritable debat no és si una persona és culpable de morir pobra. La pregunta és una altra: hem construït una societat en què tothom tingui oportunitats reals per viure dignament, independentment de la seva situació econòmica o de la seva discapacitat? 

Perquè una societat no es mesura únicament per la riquesa que és capaç de generar, sinó també per la manera com tracta les persones que necessiten més suport. 

La responsabilitat individual és important, però no pot servir d’excusa per desentendre’ns de la responsabilitat col·lectiva. No tothom pot arribar al mateix lloc, ni tothom pot recórrer el mateix camí. 

Però tothom hauria de tenir dret a una vida digna, a prendre decisions i a desenvolupar-se segons les seves possibilitats. 

Morir pobre no sempre és un fracàs personal. De vegades, és el reflex d’una societat que no ha sabut oferir les mateixes oportunitats a tothom. I potser aquesta és la reflexió que hauríem de tenir present abans de jutjar la vida dels altres.

Subscriu-te a la Newsletter

Per estar al dia de tota l'actualitat del món de la diversitat funcional a Catalunya

Adrià Olivella
Adrià Olivella
De Tarragona. Casat i pare de 2 fills. He participat durant anys en un grup de joves com a monitor voluntari amb persones amb capacitats diverses i en residències amb discapacitats físics i psíquics. Conviure amb la discapacitat per entendre aquesta realitat.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

ÚLTIMES NOTÍCIES