Dimecres, 29 juny 2022
Dimecres, 29 juny 2022
IniciInclusió SocialLa solitud, la vergonya i altres impactes en les persones amb discapacitat...

La solitud, la vergonya i altres impactes en les persones amb discapacitat a l’hora de menjar 

Un estudi de la UOC revela que l’exclusió social que provoca pot tenir conseqüències en l’autoestima i l’equilibri mental

149-discriminacio-menjar-discapacitat.jpg_914553990
Compartir menjar amb altres pot provocar exclusió social entre les persones amb discapacitat // Foto: Pexels

Menjar és molt més que ingerir la quantitat necessària de nutrients. Per als éssers humans, l’acte de menjar té unes implicacions culturals i socials importants. Ens defineix com a persones, marca les nostres relacions i ens ajuda a construir la nostra identitat. Com perceben l’alimentació les persones amb diversitat funcional que tenen dificultats per menjar? Quin impacte té en aquestes persones la pèrdua de sociabilitat associada als desafiaments alimentaris que experimenten?

Un estudi liderat pel catedràtic dels Estudis de Ciències de la Salut de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), F. Xavier Medina, investigador principal del grup de recerca Foodlab ha buscat resposta a aquestes preguntes.

banner newsletter oferta 50%

En l’estudi, desenvolupat en el marc de la Càtedra UNESCO d’Alimentació, Cultura i Desenvolupament a la UOC, F. Xavier Medina, Carmen Cipriano-Crespo, convidada de la Càtedra i investigadora de la Facultat de Ciències de la Salut de la Universitat de Castella-La Manxa i Lorenzo Mariano-Juárez, de la Universitat d’Extremadura, han analitzat els casos de 27 persones amb diversitat funcional de 18 a 75 anys. Els resultats de la recerca s’han publicat en obert a l’International Journal of Environmental Research and Public Health.

La importància de menjar en companyia

Menjar és crucial per al nostre desenvolupament físic i social. Fer-ho en companyia d’altres persones és essencial per crear i mantenir el sentit de comunitat. Quan mengem amb companyia, l’acte personal i íntim de menjar es transforma en una experiència compartida i col·lectiva. Així, la taula es pot convertir en un escenari en el qual es reprodueixen relacions de parentiu o d’amistat i es despleguen tradicions, gustos i plaers comuns.

“Menjar no només és nodrir el cos; el menjar ens permet transmetre emocions, sentiments. Quan mengem amb altres persones, ens hi comuniquem, rememorem records del passat i participem socialment de situacions que ens permeten compartir interessos i gustos pel menjar”, afirma Carmen Cipriano-Crespo. “Nodrir-se té només la finalitat de nodrir el cos, però es perd el component social, afectiu, emocional que sent la persona quan menja en companyia d’altra gent”.

“L’objectiu de l’estudi és veure com ens construïm com a persones a través del menjar. El menjar, com que és un acte social, ens construeix també com a éssers humans. Ara bé, hi ha persones que tenen impediments per menjar amb normalitat i se’ls fa difícil menjar amb altres persones, bé pels sorolls que fan o perquè no poden compartir plats”, afegeix F. Xavier Medina. “Llavors es veuen excloses socialment, i això pot tenir conseqüències pel que fa a l’autoestima, l’equilibri mental o la seva pròpia consideració com a persones”.

Solitud, vergonya i exclusió: la discriminació seu a taula

La diversitat funcional genera nombrosos desafiaments en la vida diària de les persones afectades. N’hi ha de ben coneguts, però altres passen desapercebuts, com els que afecten la sociabilitat i l’autoestima en relació amb l’alimentació. Després d’estudiar 27 casos de persones amb diferents tipus de diversitat funcional, els investigadors van concloure que hi ha quatre grans grups d’impactes socials i emocionals derivats de la dificultat de menjar en grup.

1. Solitud i guetització social. Alguns dels participants en l’estudi van indicar que se sentien examinats per persones sense problemes alimentaris, i això feia que es volguessin retreure o creava situacions d’exclusió social i provocava sentiments de solitud. Aquest aïllament no es produeix quan els aliments i begudes es consumeixen en un entorn en què els participants tenen dificultats similars a les seves.

2. Sentiment de càrrega i vergonya. Menjar en societat implica interactuar amb els altres. Per exemple, passant-se menjar, servint-se beguda els uns als altres i compartint una història. No obstant això, els participants en l’estudi van assenyalar que s’havien sentit com una càrrega, un obstacle en l’ordre lògic de les coses. Això, al seu torn, s’associa amb sentiments de vergonya.

3. Autoexclusió de la taula. Quan seiem a taula, mostrem el nostre jo interior, les nostres preocupacions i les nostres diferències davant d’aquells amb qui compartim aquella estona. Així, qualsevol dificultat es fa evident de seguida. Els participants en l’estudi van assenyalar que la seva diversitat funcional, que els impedia menjar amb normalitat, els converteix en estranys a la taula. En conseqüència, a vegades opten per retirar-se d’aquestes situacions per la por a les reaccions dels altres.

4. Distància i percepció de la lletjor. En alguns casos, les persones participants en l’estudi havien de ser alimentades per sonda. En aquest sentit, la percepció de si mateixos a taula també es va veure afectada, i alguns van manifestar que se sentien lletjos i que havien experimentat un sentiment de rebuig. Aquestes situacions, alhora, estan relacionades amb sentiments de tristesa i solitud.

“Habitualment, ens aproximem a la persona amb aquestes característiques com a persona malalta, com algú que té alguna cosa que cal arreglar o superar. Però oblidem que aquestes persones tenen una vida”, assenyala F. Xavier Medina. “Encara que no s’hi doni la importància necessària, tots aquests aspectes tenen unes conseqüències serioses que van més enllà de la part estrictament física”.

“Seria fonamental que els professionals de la salut donessin més importància al fet de menjar que al de nodrir. S’ha d’aconseguir una major conscienciació i humanització dels professionals amb qui, sense possibilitat d’elecció, les persones amb diversitat funcional entren en contacte”, afegeix Carmen Cipriano-Crespo. “Aquests estudis són necessaris per apropar aquesta situació als professionals sanitaris i mirar de buscar-hi solucions”.

Per a la investigadora, entre les possibles solucions hi hauria que els professionals sanitaris s’acostessin més a la medicina basada en narratives, on es té en compte no només el símptoma, sinó com el símptoma afecta la persona en conjunt. “Cal donar la mateixa importància a aquestes evidències narratives que a la resta d’evidències, ja que totes dues es complementen amb l’objectiu d’oferir una assistència de qualitat al col·lectiu de persones amb diversitat funcional”, conclou.

Font: Juan Fernández Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

Diari de la DisCapacitat Oferta Newsletter 50% descompte

Ara per només 7,99 € durant el primer any rebràs al teu correu cada dia tota l'actualitat del món de la diversitat funcional a Catalunya. No deixis escapar aquesta oportunitat!!

Redacció/Fonts
Redacció/Fonts
El Diari de la DisCapacitat és el primer digital de la diversitat funcional a Catalunya

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat-spot_img

ÚLTIMES NOTÍCIES

CatalàEspañol
Skip to content