La Fundació Pere Mitjans, que atén més de 200 persones amb discapacitat en un model d’atenció comunitària, als barris, molt individualitzada, lluny del model de les grans residències, ha fet una crida d’auxili perquè des de fa mesos no li surten els números per la manca de finançament per part de la Generalitat.
Aquest mes de novembre s’ha vist obligada ha disminuir les hores de professionals, un fet que afectarà a la qualitat de vida de les persones amb grans discapacitat que atén l’entitat. Des de fa més de 40 anys la Fundació Pere Mitjans dóna suports a persones amb diversitat
funcional en pisos petits en la comunitat, tal i com recomana la “Convenció del Drets de les Persones amb Discapacitat de les Nacions Unides”. Aquest model, que es caracteritza per la inclusió de les persones amb diversitat en la societat, necessita per fer-ho possible una ràtio elevada de professionals, i ara està en perill.
El sector demanava un augment de la inversió del 21,3%, però al 2019 va ser de l’1,2%, al 2020 del 2,5% i aquest any l’increment ha estat zero. El Departament de Drets Socials ha explicat que prepara un programa d’atenció comunitària per aquesta legislatura, però mentre no arriba la situació sembla insostenible.
El model comunitari
Els habitatges i tallers tenen més professionals d’atenció directa dels que diu la normativa, des de l’any 1977, i això ha conduït a una bona qualitat de vida de les persones amb grans discapacitats que s’hi atenen. Actualment viuen 114 persones amb grans necessitats de suports de professionals, en 18 pisos a Barcelona i L’Hospitalet de Llobregat.
En aquest moment hi ha discussió sobre el model residencial de persones grans i persones amb discapacitats, sobretot després de l’experiència en la pandèmia, i s’està arribant al consens que són millors els serveis residencials petits que grans, i millor dins la comunitat.
A la Fundació Pere Mitjans, en els més de 40 anys de funcionament, s’ha donat suports a persones amb diversitat i gran necessitat de suport a portar vides dignes, realitzant “el que fa tothom”, com comprar, decidir què menjar i què fer, tenint objectius personals i poder-los assolir. Gràcies a aquest model, persones abans institucionalitzades han pogut tenir vides dignes i escollides, no imposades per models residencials que tenen difícil donar espai a les persones de manera individual.
