A Espanya, milers de persones assumeixen en soledat l’atenció de familiars en situació de dependència, demència o discapacitat física. Aquesta tasca, quan s’exerceix sense el suport adequat ni recursos suficients, comporta un greu desgast físic i psicològic. Així ho adverteix el doctor Andrés Losada, catedràtic de Psicologia Clínica a la Universidad Rey Juan Carlos (URJC) i col·laborador del programa de Gent Gran de la Fundació ”la Caixa”, qui destaca com l’aïllament i la manca d’autocura poden deteriorar seriosament la salut de qui cuida.
El perfil de qui cuida i el pes del familiarisme
Les xifres oficials del Ministeri de Drets Socials, Consum i Agenda 2030 de juny de 2026 registren més de 104.000 cuidadors no professionals, un col·lectiu on més del 87 % són dones i un 60 % superen els 50 anys. Tanmateix, s’estima que el nombre real és molt superior, considerant que a l’Estat hi ha unes 800.000 persones amb demència i milers d’altres amb diferents tipus de discapacitat que requereixen atenció continuada.
Aquesta realitat reflecteix un fenomen definit pels experts com a familiarisme, un mandat cultural invisible que empeny a assumir la responsabilitat de la cura dins l’àmbit privat i dificulta la petició d’ajuda externa. Segons Losada, “la soledat de les persones cuidadores pot portar que també elles perdin facultats cognitives o que la seva salut es deteriori. I, si van perdent recursos i capacitat per fer les coses, al final s’esgoten. En aquestes condicions no es pot cuidar bé”. L’expert afegeix que la culpa juga un paper paralitzant: “La culpa és una emoció amb una força enorme en les persones que cuiden, les porta a voler fer les coses d’una manera cada vegada més perfecta i més rígida. Al final, les sotmet a molta pressió”.
Impacte en la trajectòria vital i professional
Un cas representatiu d’aquesta situació és el d’Ana López Arias, de 63 anys, que des de fa anys gestiona la cura simultània de la seva mare, diagnosticada d’una malaltia neurodegenerativa frontotemporal, i del seu marit, el Javier, que té una discapacitat física. L’avenç d’aquestes condicions va alterar completament la seva rutina, obligant-la a reduir progressivament l’activitat del seu taller de costura i tapisseria fins al tancament definitiu, a més d’afrontar un gran aïllament social.
López va descriure el moment en què la situació es va tornar insostenible: “Em vaig adonar que havia de fer alguna cosa, canviar de rol. Vaig veure que la situació m’arrossegava. Era dins un pou, i va ser aleshores quan em vaig preguntar com en podia sortir”. Finalment, va aconseguir la curatela judicial de la seva mare i va vendre la casa familiar per cobrir l’elevat cost que exigeixen aquestes malalties i discapacitats.
Recursos d’ajuda i eines terapèutiques
Davant d’aquest escenari, López va recórrer a l’Escola de Cuidadors de la Fundació ”la Caixa”, un projecte integrat en el programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades que ha ofert formació i acompanyament a més d’11.000 participants mitjançant més de 2.800 tallers. Aquest espai permet a les famílies accedir a eines de gestió emocional i coordinar la participació de l’entorn o de serveis especialitzats com els centres de dia i l’atenció nocturna.
Des del punt de vista terapèutic, l’enfocament basat en la teràpia d’acceptació i compromís busca que qui atén la discapacitat o la dependència pugui continuar donant resposta a les necessitats del familiar sense abandonar la pròpia salut. Com conclou el doctor Losada, “convé continuar donant resposta a les situacions dures de la vida —que no es poden canviar— sense descuidar o deixar de comprometre’s amb àrees importants, com l’autocura, les amistats, l’activitat física, el lleure i el desenvolupament personal”.
