La Confederació Estatal de Persones Sordes (CNSE) va posar el focus en una realitat silenciada, celebrant el dijous 20 de novembre el seminari web titulat ‘La privació lingüística com a forma de violència en la infància sorda’. Aquesta trobada, que es va organitzar en el marc del Dia Mundial de la Infància, va congregar famílies, professionals i actors dels àmbits social i educatiu per tal d’examinar les repercussions de la manca d’accés primerenc a la llengua de signes per a nenes i nens sords, i la seva caracterització com a violència estructural.
La presentació del webinari va anar a càrrec de Natalia Mejías, referent per a Infància i Famílies del Consell de la CNSE. Mejías va subratllar que abordar la privació lingüística suposa «mirar de cara una realitat que afecta el desenvolupament emocional, cognitiu i social de milers de nenes, nens i adolescents sords».
En la seva intervenció, la referent va emfatitzar que garantir l’accés primerenc i adequat a una llengua natural durant el període crític d’adquisició del llenguatge (entre els zero i els cinc anys) no és només una recomanació, sinó una «obligació ètica». Va alertar que «quan aquest accés falla, fallen els drets que sostenen la dignitat i el benestar de la infància». A més, va descriure la privació lingüística com una condició estructural que es pot prolongar de manera crònica fins a l’adolescència quan els entorns familiars, educatius o socials no asseguren models lingüístics competents ni una comunicació accessible. Segons Mejías, «La llengua de signes no s’ha d’entendre únicament com un recurs comunicatiu, sinó com un espai de vincle, d’identitat i de desenvolupament integral».
Des de la perspectiva legal, Patricia Mora, assessora jurídica de la CNSE, va aportar l’anàlisi. Va destacar que els efectes de la privació lingüística (retards en el desenvolupament lingüístic, dèficits cognitius, aïllament social, dificultats en funcions executives, fragilitat identitària, bretxes educatives i problemes de salut mental) demostren que el problema no es pot continuar tractant com una qüestió individual.
Mora va ser taxativa en qualificar-la com una «forma de violència per omissió que s’ha mantingut invisibilitzada durant anys i que està clarament vinculada amb formes de violència institucional i simbòlica recollides per l’Estratègia d’Erradicació de la Violència contra la Infància i l’Adolescència (EEVIA)». Va assenyalar que aquesta violència es manifesta mitjançant la inacció institucional, la manca de recursos accessibles, l’audisme o la desvalorització cultural i simbòlica de la llengua de signes.
La jurista va remarcar que reconèixer la privació lingüística com a tal «resulta imprescindible per avançar cap a polítiques públiques que garanteixin l’exercici de drets fonamentals com la comunicació, l’educació inclusiva o la participació social». Va afegir que nens, nenes i adolescents sords estan sotmesos a una major vulnerabilitat a causa de desigualtats de gènere, edat i discapacitat, i que la manca d’accessibilitat lingüística limita la seva autonomia i «perpetua la desigualtat». La seva conclusió va ser clara: «L’aprenentatge i ús de la llengua de signes ha de concebre’s com un dret universal, públic i gratuït, i no com un recurs opcional o complementari».
Cap a una protecció real: mesures de prevenció i acció pública
El webinari va proposar un seguit de mesures concretes per a l’acció pública. Entre elles, s’inclou la necessitat d’assegurar l’accés primerenc a la llengua de signes des dels primers mesos de vida, la consolidació de models educatius bilingües (en llengua de signes i llengua oral), l’establiment de canals de denúncia accessibles i la creació d’indicadors de seguiment per detectar contextos on l’accés lingüístic no estigui garantit.
A més, es va destacar el paper crucial del moviment associatiu de persones sordes com a agent expert en el disseny, la implementació i l’avaluació de les polítiques públiques per a la infància sorda. En aquesta línia, es va anunciar la imminent publicació de l’Informe ‘Privació lingüística i violència en la infància sorda: una aproximació des dels drets fonamentals’.
La sessió va cloure amb un missatge unànime de les dues ponents: l’erradicació de la privació lingüística és un «compromís col·lectiu i una obligació institucional». Mora va afirmar que «Garantir la llengua de signes des de la primera infància no és una recomanació, sinó un acte de justícia», mentre que Mejías va insistir que «totes les nenes sordes i tots els nens sords tenen dret a créixer en entorns accessibles, saludables i comunicativament segurs».
Aquest seminari web ha rebut el suport del Ministerio de Infancia y Juventud i de Fundación ONCE.
