
Quan vaig començar el projecte Plantant Cara, ho vaig fer amb la voluntat de donar veu a persones que sovint no ocupen titulars, però que cada dia contribueixen a transformar la vida dels altres. Al llarg d’aquest camí he conegut moltes històries inspiradores, però la conversa amb Jordi Muntané Ruiz em va deixar una sensació especial: la d’estar davant d’un professional que no ha oblidat mai que, abans que pacients, diagnòstics o expedients, existeixen persones.
Com a persona amb discapacitat, sé què significa trobar-se amb barreres que van molt més enllà de les arquitectòniques. Sé què representa sentir-se escoltat, comprès i tractat amb respecte. Per això em va impactar la manera com Jordi defensa una sanitat centrada en la dignitat humana, en les capacitats de cada persona i en el dret de tothom a construir el seu propi projecte de vida. Les seves paraules transmeten una sensibilitat que no sempre és fàcil de trobar en un sistema sovint condicionat per les presses i els recursos limitats.
Durant l’entrevista vaig percebre algú que lidera des de la proximitat i no des de la distància. Algú que entén que la salut mental, la discapacitat i la inclusió social no són qüestions separades, sinó realitats profundament connectades. La seva aposta per una atenció més humana, més accessible i més respectuosa amb les decisions de les persones és també una reivindicació dels drets que moltes vegades encara hem de continuar defensant.
Per això crec que és important reconèixer la feina de professionals com Jordi Muntané Ruiz. Perquè mentre moltes persones amb discapacitat continuem lluitant per ser vistes més enllà de les nostres limitacions, hi ha persones com ell treballant des de dins del sistema perquè aquesta mirada canviï. I aquest canvi de mirada, que sembla tan senzill, és sovint el primer pas perquè una societat sigui realment inclusiva, més justa i més humana per a tothom.
Qui és Jordi Muntané Ruiz?
Soc infermer especialista en Salut Mental i actualment exerceixo com a director d’Infermeria de l’Hospital Universitari Institut Pere Mata de Reus. La meva trajectòria professional ha estat molt vinculada a l’atenció a les persones amb problemes de salut mental, però també a la gestió. La meva manera d’entendre la infermeria parteix de l’acompanyament, l’escolta i el respecte per la persona, entenent que darrere de qualsevol diagnòstic hi ha una història de vida, unes capacitats, unes expectatives i uns projectes. Com a director d’Infermeria, intento mantenir aquesta mirada assistencial i alhora treballar perquè els professionals disposin de les millors condicions possibles per desenvolupar la seva feina amb qualitat, autonomia i responsabilitat.
Què significa per tu la discapacitat?
Per mi, la discapacitat no hauria de definir mai una persona. És una realitat que pot condicionar diferents aspectes de la vida, però que no determina ni el valor, ni les capacitats, ni les possibilitats de desenvolupament d’una persona. Crec que és important passar d’una mirada centrada en allò que la persona no pot fer a una mirada centrada en les seves capacitats, els seus suports i les barreres que troba en el seu entorn.
Tens alguna persona propera diagnosticada d’alguna discapacitat?
Si, són persones autònomes, capaces de desenvolupar les activitats del seu dia a dia. Tenen capacitats i habilitats per desenvolupar una activitat laboral.
Com definiries la teva trajectòria professional i quins aprenentatges t’han marcat més com a infermer i director d’infermeria?
He tingut la sort de passar per diferents etapes i responsabilitats, per això definiria la meva trajectòria com un procés d’aprenentatge continu, que m’ha permès anar evolucionant des de la pràctica assistencial cap a responsabilitats de la gestió i el lideratge, sense perdre mai la perspectiva de què significa ser infermer. La salut mental m’ha ensenyat especialment el valor de l’escolta, del vincle terapèutic i de la paciència. No sempre podem solucionar immediatament allò que li passa a una persona, però sí que podem estar al seu costat, comprendre-la i ajudar la a recuperar capacitats i autonomia. Com a director d’Infermeria també he après que liderar no significa simplement prendre decisions. Significa escoltar els professionals, generar confiança, facilitar que els equips puguin treballar bé i tenir una visió de futur.
Des de la teva experiència, quins són avui els principals reptes que afronten les persones amb discapacitat quan accedeixen als serveis sanitaris?
Un dels principals reptes és aconseguir una accessibilitat real, que va molt més enllà de disposar d’una rampa o d’un ascensor. L’accessibilitat també és cognitiva, comunicativa, emocional i relacional. Una persona pot arribar físicament a un centre sanitari i, en canvi, trobar enormes dificultats per comprendre la informació que rep, expressar què necessita o sentir-se escoltada. Un altre repte és garantir la continuïtat assistencial i la coordinació entre els diferents serveis. Les persones sovint necessiten una atenció que implica diferents professionals i àmbits, i aquesta coordinació ha de ser una responsabilitat del sistema, no una càrrega que recaigui sobre la persona o la seva família.
Consideres que el sistema de salut està prou preparat per donar una atenció realment inclusiva a les persones amb discapacitat? Per què?
Crec que hem avançat molt, però encara no podem dir que el sistema estigui plenament preparat. Els professionals estan molt sensibilitzats i hi ha iniciatives molt positives, però l’atenció inclusiva ha d’estar incorporada en la manera de dissenyar els serveis, els circuits, els espais, la comunicació i la formació dels professionals. Per això, no hauríem d’esperar que aparegui una necessitat per adaptar-nos. Hauríem de pensar els serveis des del principi tenint en compte que les persones som diferents. I això implica, per exemple, canviar coses que potser semblen petites: com comuniquem, com organitzem les visites, com donem informació o com facilitem que una persona pugui participar en les decisions sobre la seva salut.
La salut mental i la discapacitat sovint comparteixen situacions d’estigma social. Com es pot combatre aquesta realitat des dels centres sanitaris?
El primer pas és reconèixer que l’estigma existeix i que també pot aparèixer dins dels mateixos serveis sanitaris. Hem de formar els professionals, revisar els nostres propis prejudicis i, sobretot, escoltar les persones que atenem. La millor manera de combatre l’estigma és donar veu i protagonisme a les persones, evitant parlar d’elles sense elles. També hem de cuidar molt el llenguatge. Les paraules no són neutres: poden contribuir a etiquetar una persona o poden ajudar-nos a veure-la com una persona amb drets, capacitats i un projecte vital. En salut mental això és especialment important, i ho tenim molt treballat. Un diagnòstic no pot convertir-se en una identitat.
Quin paper tenen els professionals d’infermeria en l’acompanyament integral de les persones amb discapacitat i les seves famílies?
La infermeria té un paper fonamental perquè és una professió molt propera a la persona i al seu entorn. Infermeria acompanya, educa, detecta necessitats, promou l’autonomia, coordina i dona continuïtat. Però també té una responsabilitat molt important en la defensa dels drets de les persones. En discapacitat, això significa no fer per la persona allò que pot fer per ella mateixa, sinó facilitar-li els suports necessaris perquè pugui desenvolupar al màxim les seves capacitats. I hem d’incloure també les famílies. No com a substituts de la persona, sinó com a agents importants del procés d’acompanyament, respectant sempre l’autonomia i les decisions de la persona.
Les paraules no són neutres: poden contribuir a etiquetar una persona o poden ajudar-nos a veure-la com una persona amb drets, capacitats i un projecte vital
Creus que la formació dels professionals sanitaris incorpora suficient sensibilització sobre la diversitat funcional i els drets de les persones amb discapacitat?
Crec que encara tenim marge de millora. La formació sanitària ens prepara molt bé per conèixer les malalties i els procediments, però necessitem aprofundir encara més en competències relacionades amb la diversitat, la comunicació, els drets, l’accessibilitat i la presa de decisions compartida. Aquesta formació no hauria de ser només teòrica. Des del món assistencial creiem que és molt important incorporar la veu i l’experiència de les pròpies persones amb discapacitat i problemes de salut mental, per aquest motiu treballem en aquesta direcció, integrant als usuaris i famílies en el seu procés. Quan un professional coneix de primera mà les barreres que experimenta una persona, és molt més fàcil entendre que l’accessibilitat i la inclusió no són conceptes abstractes, sinó elements essencials de la qualitat assistencial.
Com poden col·laborar millor els hospitals, les entitats socials i les associacions de persones amb discapacitat per oferir una atenció més completa?
Hem de treballar deixant enrere una certa fragmentació entre els diferents àmbits. L’hospital té una responsabilitat assistencial, però no pot donar resposta a totes les necessitats d’una persona. Les entitats socials aporten coneixement del territori, capacitat d’acompanyament i una perspectiva molt propera a la realitat quotidiana de les persones. I les associacions de persones amb discapacitat i les de persones amb problemes de salut mental aporten una cosa imprescindible: la veu de les persones afectades. Per això, la col·laboració hauria de ser estable i estructurada, compartint coneixement, coordinant circuits i, sobretot, dissenyant les respostes conjuntament.
L’HU Institut Pere Mata és una institució de referència en l’àmbit de la salut mental. Quina relació observes entre salut mental, discapacitat i inclusió social?
La relació és molt estreta. Una persona amb un problema de salut mental pot experimentar dificultats que afectin la seva autonomia, les relacions socials, el treball o la participació comunitària. Però també sabem que moltes d’aquestes dificultats no depenen exclusivament de la situació clínica, sinó de les barreres socials i de l’estigma. Per això, parlar de recuperació en salut mental no significa només reduir símptomes, significa ajudar a la persona a recuperar el màxim possible el seu projecte vital, la seva autonomia i la seva participació en la comunitat. Aquesta mirada encaixa plenament amb la nostra missió com a institució: oferir una atenció integral orientada a aconseguir el major grau d’autonomia i qualitat de vida possible.
Com treballa l’Institut Pere Mata per garantir una atenció accessible, digna i centrada en la persona?
El nostre model parteix del reconeixement de la persona i dels principis fonamentals de la bioètica, amb una clara orientació comunitària. Això significa entendre que la persona ha d’estar al centre del procés assistencial i que les decisions han de tenir en compte les seves necessitats, preferències i capacitats. També considerem fonamentals el treball en equip, la coordinació amb els diferents àmbits assistencials del territori, la innovació, la recerca, la docència i la formació continuada. L’excel·lència no consisteix només a fer bé els procediments. Consisteix a aconseguir que la persona rebi una atenció segura, de qualitat, respectuosa i coherent amb el seu projecte de vida.
Quin paper té la infermeria en l’acompanyament de les persones amb discapacitat al llarg del seu procés assistencial?
Infermeria té un paper transversal i de continuïtat. Estem molt a prop de la persona durant el procés assistencial i això ens permet conèixer no només les seves necessitats clíniques, sinó també les seves capacitats, les seves pors, les seves preferències i el seu entorn. El nostre objectiu ha de ser sempre afavorir la màxima autonomia possible. Acompanyar no significa substituir.
Com s’aborda des de l’Institut Pere Mata la coordinació amb les famílies i l’entorn social de les persones amb discapacitat?
La coordinació amb l’entorn és essencial, tan en l’àmbit de la salut mental com de la discapacitat, perquè l’atenció no pot acabar quan la persona surt del centre sanitari. El nostre model aposta pel treball en equip i per la cooperació amb els diferents àmbits assistencials del territori, tant sanitaris com no sanitaris i socials. Les famílies i l’entorn proper poden aportar un coneixement molt valuós sobre la persona, però també necessiten suport i orientació. Per això és important establir una relació basada en la confiança, la comunicació i el respecte pels drets i les decisions de la persona.
Des del món assistencial creiem que és molt important incorporar la veu i l’experiència de les pròpies persones amb discapacitat i problemes de salut mental
La humanització de l’assistència és un concepte cada vegada més present en l’àmbit sanitari. Què significa per a vosaltres en la pràctica diària?
Humanitzar no és simplement ser més amables. És entendre que davant nostre tenim una persona, no una patologia, un diagnòstic o un número d’història clínica. Vol dir escoltar, explicar, respectar els temps de la persona, preservar la seva intimitat, facilitar la seva participació en les decisions i tenir en compte el seu projecte vital. Posar al pacient en el centre de l’atenció amb una mirada holística. Humanitzar també implica adequar espais, fer-los més amables, més càlids, més accessibles.
Quin paper han de jugar els hospitals i els centres sanitaris en la defensa dels drets de les persones amb discapacitat?
Han de tenir un paper actiu. Un centre sanitari no només ha de garantir una determinada prestació assistencial; també ha de ser un espai on els drets de les persones siguin respectats i protegits. Això implica garantir l’accessibilitat, la informació comprensible, la confidencialitat, la participació en les decisions i el respecte per l’autonomia. Però també implica revisar permanentment les nostres pràctiques. Una organització que vol ser excel·lent ha de preguntar-se constantment si els seus circuits i les seves maneres de treballar poden estar generant barreres per a determinades persones. Des de salut mental treballem amb els QualityRights. La iniciativa QualityRights de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), té el propòsit de millorar la qualitat de l’atenció i del suport que es presten als serveis socials i de salut mental, i promoure els drets humans de les persones amb discapacitat psicosocial, intel·lectual o cognitiva a tot el món.
Quins són els teus referents?
Els meus principals referents són, en primer lloc, els professionals amb qui he compartit trajectòria i que m’han ensenyat que la qualitat assistencial es construeix cada dia en les petites decisions, i en la manera com tractem les persones. També considero referents les persones que atenem. En salut mental, els pacients i les seves famílies ens ensenyen contínuament que la recuperació és possible i que cada persona té el seu propi camí. I, més enllà de noms concrets, els meus referents són totes aquelles persones que han contribuït a construir una sanitat més humana, més comunitària i més centrada en els drets de les persones.
Quina opinió tens de les entitats del tercer sector?
Crec que tenen un paper imprescindible. Les entitats del tercer sector sovint són molt a prop de les persones i coneixen realitats que des de les institucions sanitàries no sempre podem veure amb la mateixa profunditat. Aporten proximitat, coneixement, capacitat d’acompanyament i, sobretot, una mirada comunitària.
Què opines de l’existència del Diari de la DisCapacitat?
Considero molt positiva l’existència d’un mitjà especialitzat com el Diari de la Discapacitat, perquè contribueix a donar visibilitat a una realitat que massa sovint queda en segon pla. Els mitjans de comunicació tenen una responsabilitat important en la construcció de l’imaginari social. Poder parlar de discapacitat des d’una perspectiva de drets, inclusió, capacitats i participació social ajuda a combatre els estereotips. També és important que les persones amb discapacitat no siguin només objecte de les notícies, sinó que siguin protagonistes i tinguin veu pròpia.
Què et sembla el projecte Plantant Cara?
Em sembla una iniciativa molt interessant, perquè posa el focus en les persones i en les seves històries, contribueix a fer visible una realitat que sovint coneixem poc o que coneixem a través d’estereotips. Projectes d’aquest tipus ens ajuden a canviar la mirada. I canviar la mirada és un primer pas imprescindible per avançar cap a una societat realment inclusiva. Des de l’àmbit de la salut mental sabem perfectament que darrere d’una etiqueta hi ha sempre una persona. Plantant Cara contribueix precisament a posar rostre, veu i dignitat a aquesta realitat. Crec que és important que iniciatives com aquesta no es limitin a sensibilitzar, sinó que ens ajudin també a qüestionar-nos què podem fer cadascun de nosaltres, com a professionals, institucions i ciutadans, per eliminar les barreres que encara dificulten la plena participació de les persones amb diversitat funcional.
