He estat tots els caps de setmana d’agost al llit perquè l’entitat que s’ha compromès a fer aquesta feina o no pot, o els professionals que té no han sabut buscar un treballador per poder fer la feina d’assistent personal que necessito.
Això ho vull lligar amb els joves que vénen des de l’Àfrica. Fa anys que assisteixo a xerrades amb immigrants del Casal del Raval perquè fan un curs per poder treballar com a assistents personals de persones dependents. És vergonyós que alhora no puguin exercir de la feina que han après perquè la legislació no permet que ho facin sense papers, en fi, ells buscant-se la vida amb subvencions i mal vivint i no obstant les persones dependents que podíem contractar-los ens hem de quedar al llit per falta d’assistents, o pagar en negre, és inversemblant que una sèrie de persones no puguin treballar per una llei mal parida i se’ls subvenciona tot per poder sobreviure.
Una política de patans, no de professionals. I almenys per a mi i algun usuari més una entitat (almenys aquest mes d’agost) amb moltes deficiències intolerables.
És clar que el repartiment de legisladors funciona com una tómbola. No fa lleis el més qualificat sinó el que li toca la bola. Una llei que reparteix joves per mal viure i que no els permet treballar és un engany col·lectiu no només per a ells sinó per a tot el país.
Una llei que reparteix joves per mal viure i que no els permet treballar és un engany col·lectiu no només per a ells sinó per a tot el país
Estem quiets en un temps equivocat. Ni deixem viure ni vivim. El poble ha d’obligar els polítics que legislin amb sentit comú i no com sembla que ho fan ara buscant notorietat.
Els immigrants necessiten feina, no cuidats de bressol que és el que li ofereix la llei espanyola i així tots viurem millor.
Es cobreix part de l’assistència però no s’ofereixen assistents, això és doble marginació uns dormint al carrer i d’altres sense aixecar-se.
El nostre món. El desconegut i humiliat.
