Els Jocs Paralímpics d’Hivern de Milà-Cortina 2026 se celebraran del 6 al 15 de març de 2026 a Itàlia. Aquest esdeveniment reunirà aproximadament 665 esportistes que competiran en 79 proves amb medalla repartides en sis esports adaptats.
Cinquanta anys després de la inauguració dels Jocs Paralímpics d’Hivern a Örnsköldsvik (Suècia) l’any 1976, l’esport espanyol es prepara per a una nova cita a Milà-Cortina 2026. Segons les dades històriques, l’equip estatal ocupa actualment el divuitè lloc en el rànquing global de nacions, havent sumat un total de 43 medalles: 15 d’or, 16 de plata i 12 de bronze. Aquesta trajectòria reflecteix l’evolució d’un equip que va viure la seva època daurada a finals dels anys noranta i que ara busca retornar a la senda de l’èxit.
Evolució i fites històriques
L’estrena d’Espanya en els podis d’hivern no es va produir fins a l’edició d’Innsbruck 1988, on es van aconseguir quatre metalls en esquí alpí i de fons, assolint l’onzena posició. Posteriorment, a Albertville 1992, es va repetir la xifra de quatre medalles, tot i que la delegació va baixar fins a la quinzena plaça. El volum més gran de trofeus va arribar a Lillehammer 1994 amb 10 medalles, però el sostre competitiu es va assolir a Nagano 1998. En territori japonès, Espanya va escalar fins a la setena posició del món gràcies a una fita sense precedents: vuit medalles, totes elles d’or, guanyades pels esquiadors amb discapacitat visual Magda Amo, Eric Villalón i Juan Carlos Molina.
El canvi de segle va portar resultats estables però decreixents en volum. A Salt Lake City 2002 es van obtenir set medalles, mentre que a Torí 2006 el balanç va ser de dos metalls. A Vancouver 2010, l’esportista Jon Santacana i el seu guia, Miguel Galindo, van mantenir el pavelló amb un or i dues plates. L’edició de Sotxi 2014 va permetre recuperar lleugerament el pols amb tres medalles, una de cada metall, però a PyeongChang 2018 la delegació va caure a la vintena posició. En aquella cita coreana, a més de la plata de Jon Santacana i Miguel Galindo, destaca el bronze d’Astrid Fina, que va suposar el primer podi espanyol en la disciplina de surf de neu. Malauradament, la darrera edició de Pequín 2022 es va tancar sense cap metall per a la representació nacional.
El context internacional i el domini nòrdic
En el còmput global de la competició d’hivern, on han puntuat fins a 34 països —incloent-hi entitats ja desaparegudes com la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques o l’Alemanya de l’Est—, el domini és clarament europeu i nord-americà. Noruega lidera l’històric amb 334 metalls, seguida de prop pels Estats Units amb 335 (tot i tenir menys ors) i Àustria, que és la nació amb més podis totals gràcies a les seves 456 preseas. Completen el grup de privilegi estats com Alemanya, Rússia, Finlàndia, França, Canadà, Suïssa i Ucraïna.
Més enllà dels líders tradicionals, el cas de Xina destaca com un fenomen recent i contundent. Després de cinc participacions sense èxit, el país asiàtic va estrenar-se a PyeongChang 2018. Només quatre anys després, a Pequín 2022, la seva condició d’amfitrió va propiciar un salt espectacular fins a les 61 medalles en una sola edició, fet que els ha catapultat fins a la catorzena posició del rànquing històric actual.
Secció patrocinada per
