Aquest dies el moviment de la discapacitat està celebrant el 40è aniversari de l’aprovació de Llei 13/1982, d’Integració Social dels Minusvàlids (LISMI), una llei que va significar un abans i un després en el reconeixement i defensa dels drets de les persones amb discapacitat a l’Estat espanyol.
El Comitè Català de Representants de persones amb Discapacitat (COCARMI), s’ha volgut sumar a la commemoració destacant el paper del diputat català Ramon Trias Fargas, “pare” i principal defensor de la primera llei de caràcter social que reconeixia els drets de les persones amb discapacitat i es derivava de la recent aprovada Constitució.
La norma preveia aspectes que a dia d’avui segueix reivindicant el col·lectiu com la participació social de les mateixes persones amb discapacitat, treballar amb unes condicions dignes, poder viure en el seu entorn geogràfic i familiar, fer accessible el transport, optar a ajuts econòmics i socials, etcètera. També posava l’accent en l’educació i en les especificitats de l’entorn rural.
Un dels àmbits pels quals és més coneguda és el laboral, i especialment la regulació de la quota de reserva del 2 per cent, que obliga a les empreses de més de 50 treballadors a reservar el 2 per cent dels llocs de treball per persones amb discapacitat. A més, ha estat l’origen dels Centres Especials de Treball (CET), espais específics de “treball protegit” per a l’adquisició de competències i habilitats laborals i on, com a mínim, un 70 per cent de treballadors té alguna discapacitat reconeguda. Amb el temps, els CET han guanyat en competitivitat i professionalitat i han diversificat les seves activitats. Així, la LISMI, i les normes posteriors que l’han desenvolupat i adaptat als temps, ha estat un punt d’inflexió i una oportunitat per a la creació de llocs de treball per a les persones amb discapacitat, amb els ajuts i suports necessaris en cada cas.
Tot i les limitacions de la llei, l’escàs coneixement que en tenen les empreses i uns incompliments que malauradament són habituals, el sector considera que cal posar en valor el seu contingut, alguns aspectes encara de plena actualitat, més tenint en compte el moment històric en què va ser aprovada i quan la sensibilitat social envers els col·lectius vulnerables no era comparable a l’actual.
Així, 40 anys després el sector de la discapacitat no ha estat capaç d’aconseguir la plena igualtat que reclamava la llei; cada crisi ha estat especialment dura amb les persones amb discapacitat, que han sortit més mal parades que la població general. Un exemple: l’any més dur de la COVID19, el 2020, a l’Estat espanyol es van realitzar 106.505 contractes menys en relació al 2019 de persones amb discapacitat, situant-se en dades lleugerament superiors a les de 2015, segons l’Observatori sobre mercat de treball i discapacitat (ODISMET). A més, s’està registrant un canvi de tendència quant al tipus d’empresa contractant, i és cada cop més important la que fan els CET en detriment de la que fa l’empresa ordinària, degut principalment a l’incompliment de la reserva del 2% dels llocs de treball per a persones amb discapacitat.
Ara, i pensant en els propers anys, des del sector demanem als poders públics valentia per dissenyar, de la mà de les entitats, un nou model d’inclusió laboral d’acord amb els canvis sociolaborals del segle XXI, amb tendència a la globalització i la digitalització. Aquest nou model ha de prendre com a referència la normativa internacional sobre les persones amb discapacitat tenint en compte les noves discapacitats, les persones amb majors dificultats d’inserció laboral, la incorporació de la dona amb discapacitat al mercat laboral, l’envelliment, etcètera. I ha de ser capaç de sensibilitzar empreses i societat per a una efectiva inclusió laboral, que freni la baixa participació laboral d’un col·lectiu que massa sovint ha d’afrontar situacions de discriminació i barreres d’accessibilitat en el seu objectiu d’accedir al món laboral. Potenciar el treball amb suport, avui insuficient, augmentar les actuacions perquè les empreses garanteixin el 2 per cent d’inclusió de les persones amb discapacitat a les seves plantilles i dotar als CET dels recursos que necessiten són els elements que poden garantir un treball digne per les persones amb discapacitat i, per tant, ser la clau de volta per capgirar l’alta taxa d’inactivitat del col·lectiu.
Font: COCARMI
Secció patrocinada per
