El dret a la ciutat ha guanyat una popularitat significativa en els darrers anys a causa de la pandèmia del COVID-19 i la crisi habitacional. Per discutir el terme del “dret a la ciutat” primer cal tenir més clar el terme de ciutat, és una àrea urbana densament poblada que generalment compta amb una infraestructura desenvolupada, serveis públics, institucions socials, econòmiques i culturals, i una organització administrativa. La ciutat és així un centre d’activitat econòmica, social i cultural que sol tenir una identitat pròpia i exercir un paper important a la regió o país on es troba.
Hi ha definicions clàssiques i contemporànies. Antigament es definia la ciutat com “polis”. Ciutat emmurallada i socialment jerarquitzada. La versió contemporània són ciutats no agràries i amb una multiplicitat de usos. Promouen la interconnexió, fluxos i la creació de xarxes fins i tot globals. Ara es promou la ciutat digital exemplificada pel metavers. El que encara manca és la creació d’una ciutat humana. La diversitat funcional pot defensar la creació d’una ciutat més humana.
Henri Lefebvre parla per primera vegada del dret a la ciutat el 1968. El defineix com dret col·lectiu dels habitants urbans a construir, decidir i crear la ciutat, transformant-la segons les seves necessitats i aspiracions, i no segons les lògiques del capital i del mercat immobiliari.
Segons l’ONU —ja el 2016— el dret a la ciutat és el dret de tots els seus habitants a habitar, utilitzar, ocupar, produir, transformar, governar i gaudir ciutats, pobles i assentaments urbans justos, inclusius, assegurances, sostenibles i democràtics, definits a més com a béns comuns per a una vida digna. Més específicament és definida per: un espai lliure de discriminació per motius de gènere, edat, estat de salut, ingressos, nacionalitat, origen ètnic, condició migratòria, així com l’orientació política, religiosa o sexual. Aconsegueix una igualtat de gènere. La ciutat té una funció social on es protegeix l’interès col·lectiu en l’ús del sòl, la propietat i les plusvàlues urbanes. Assegura la participació de tots els ciutadans als plans, normes urbanístiques, i als pressupostos. Assegura un accés a les mateixes oportunitats respecte dels béns i serveis de qualitat. Promou un medi sa que garanteixi la qualitat de vida, la sostenibilitat i la resiliència de l’entorn.
El dret a la ciutat ha de crear i promoure les condicions per a l’evolució de les vulnerabilitats de les persones
Saskia Sassen afirma el 1995 —al seu llibre Global Cities— que les ciutats són nodes d’una economia globalitzada. Promou el concepte de smart cities. David Harvey i posteriorment Eduard Soja, analitzen la ciutat en les seves dimensions socials, i es distingeixen de la seva versió neoliberal.
Actualment el dret a la ciutat rep crítiques. Una és l’ambigüitat conceptual que assenyala que és un terme molt ampli, difícil de delimitar i de traduir en normes concretes. Es utilitza com a eslògan en polítiques públiques, però no es qüestiona el model urbà. Posseeix una feble exigibilitat jurídica per manca de mecanismes clars per reclamar el dret de la ciutat.
També el dret de la ciutat dilueix el conflicte social i la lluita de classes. Amotlla la acció política a una actuació neutral del sistema que crea una transformació incremental i no radical.
El dret a la ciutat tampoc contempla amb claredat les diferències entre les vulnerabilitats de la població. Per exemple, no valora tant les diferències de gènere, les capacitats, o l’ètnia. No s’enfronta a les desigualtats. Caldria crear un dret a la ciutat feminista i anticapacitista. El nivell de participació no és igual entre tots els ciutadans. Es defensa el dret a la ciutat, però no se senten les veus minoritàries.
Tampoc no es percep el dret de la ciutat com una cosa dinàmica. Les persones i el entorn canvien amb el temps i no són sempre iguals. Per exemple, una persona que té mobilitat reduïda pot canviar, i si millora pot acabar caminant i jugar a futbol. El dret a la ciutat ha de crear i promoure les condicions per a l’evolució de les vulnerabilitats de les persones. El dret a la ciutat no ha de ser fix i inamovible. Així el dinamisme evidencia la gentrificació, la crisi climàtica i la globalització que posen en dubte el dret a la ciutat
