Aquest dijous 7 d’abril el Centre de Referència Estatal d’Atenció Psicosocial a Persones amb Trastorn Mental Greu (Creap) de València, inaugura al Centro de Exposiciones en Salud Mental (CESAM) l’exposició ‘El arte: Un refugio constructivo, creativo y renovador’ de l’artista Cristina Pérez, diagnosticada fa uns anys amb un trastorn mental greu.
L’acte d’inauguració, que tindrà lloc a les 17h, comptarà amb la presència de l’artista, així com de Virginia Pérez, responsable d’Art teràpia en el Creap, i altres personatges relacionats amb la salut mental i els trastorns mentals greus.
Amb motiu d’aquesta inauguració, reproduïm una entrevista amb l’artista realitzada pels organitzadors d’aquest esdeveniment.
Cristina Pérez té un estil artístic que recorre allò figuratiu i allò abstracte, a través de colors, línies i traços, aquesta artista de 54 anys s’expressa a través de l’art. Fa uns anys va ser diagnosticada amb un trastorn mental greu, però això mai no li va impedir seguir pintant i fent treballs artístics. Una forma de vida que l’acompanyarà a cada capítol que obri i que tanqui. Els sons, les formes, les vivències quotidianes es traslladen a llenços i sobre materials inimaginables per donar-li forma el seu món interior.
Com vas començar a pintar?
Jo als 18 anys vaig anar a escola d’arts a una acadèmia privada. Només vaig ser el primer any perquè estava lluny de casa, i allà vaig estudiar interiorisme, en realitat són quatre ratlles, és una cosa molt elemental. Posteriorment, tenint uns treballs tan precaris i jo que a la pintura sempre vaig trobar un sentit des de molt nena, jo ja als 3 anys em preguntava per què feia un cercle darrere un altre o per què pintava una cosa d’un color i una altra d’una altra, per què era capaç d’esborrallar-ho tot. Aquest tipus de qüestions, la manera com jo em connectava amb un color o amb un altre. Posteriorment, davant aquesta socialització del món del treball, em va conduir a comunicar-me amb la pintura i l’escultura.
Hi ha hagut algun canvi a la teva vida que hagi transformat la teva manera de veure l’art?
Han estat molts processos, sent adolescent i veient Antonio Saura per televisió, que llavors ho treien molt, tenia jo 16 o 17 anys, m’impactava molt la seva pintura. Em tornava un arredor fins i tot amb el meu cos, sentia una sensació física, un corrent sanguini, ho percebia. És cert que jo tinc una cultura televisiva, però he sabut captar-la amb les meves formes i amb la meva manera. Aprendre’n i aprehendre-la, de reprendre.
Com definiries el teu acte creador? Des d’on emergeix la teva necessitat de traslladar allò que sents al teu art?
En alguns casos és una reflexió, una comunicació, o una interpretació del que ha pogut ser l’art, la història, o realitats immediates, vivències immediates, he sabut com fer-ho i no sé gaire bé per què però he sabut fer-ho.
Quines són les temàtiques que sols abordar?
Les temàtiques han anat evolucionant, a la immediatesa han estat unes elaboracions més simples, més immediates, però després també han estat més elaborades dins del que és figuratiu. Després han estat molt elaborades en tot allò abstracte, com poden ser les teles enormes.
Perquè era com una immensitat del que era molt petit, un caos molt ben formalitzat o intentant que fos molt ben formalitzat, i així ha estat.
Com definiries el teu art?
Jo penso que molt anàrquic, molt particular. Amb moltes visions del que és l’art, perquè jo molts diumenges a la tarda vaig anar a l’IVAM durant molts anys, i feia una passejada per la sala, anava a veure, em quedava amb l’obra… i és clar, van ser molts autors, molts d’ells no recordo ni tan sols el seu nom, però gravats a la meva memòria queden.
Quins són els teus autors de referència?
Ara ja recordo menys però a la meva memòria han quedat, estic molt impregnada de ells, moltíssim. De Brigitte Bardot, d’Antonio Saura, que el vaig poder veure al museu de Conca d´art Abstracte, tan bonic.
Després un altre que em va impactar molt van ser Las Meninas de Velázquez perquè s’acabava de restaurar en aquella època, t’estic parlant de fa 30 anys, i sí que em va impactar aquesta obra perquè és impressionant la tercera dimensió que capta, és una genialitat, un pintor de càmera.
Parla’ns de l’exposició que presentes al Creap. Què signifiquen per a tu aquestes obres?
És un treball elaborat des, aproximadament, 2005, data la darrera. Tècnicament he sabut resoldre moltes coses per mi mateixa, en la més absoluta solitud, buscant en mi mateixa, percebent la sonoritat de la vida, una sonoritat que podia ser una crispeta o el cant d’un gall, ja fa 20 anys, o 18. I una mica tot això, aquesta sonoritat, també el so de la meva família, que és molt més parlador. És un pols molt potent. Escoltar amb la mateixa intensitat el cruixit de la paret de casa, amb les grues de fora, de l’entorn.
