Coincidint amb la celebració del Dia Internacional de les Dones, la Xarxa Estatal de Mujeres Salut Mental Espanya ha llançat la campanya #SaludMentalFeminista per denunciar les dificultats que es troben les dones amb problemes de salut mental en l’accés al sistema de salut públic espanyol.
Un dels aspectes que reivindica la campanya és la sobremedicació de les persones amb problemes de salut mental, i especialment de les dones. A Espanya, les dones són prescrites el doble de vegades que els homes amb psicofàrmacs. Els rols de gènere i la sobresaturació de la sanitat pública contribueixen a provocar aquesta sobremedicació. “El fet de ser dona influeix, en haver una tendència a pensar que exagerem, que som unes histèriques”, explica Estefania Arias, representant de la Xarxa Estatal de Dones. Clara González, també pertanyent a la Xarxa Estatal de Dones, argumenta que “ser llegida com a dona en una societat heteropatriarcal, la qual titlla de `loca’ o `desquiciada’ certes actituds que en els homes són magnificades, tan sols aconsegueix perpetuar els rols de gènere”.
En aquest sentit, la Xarxa reivindica la necessitat d’integrar la perspectiva de gènere a l’atenció a la salut mental, i dotar la sanitat pública dels recursos necessaris per evitar la saturació de l’atenció primària i de les especialitats de la Psicologia i la Psiquiatria.
Ingressos involuntaris i procés de recuperació
Moltes persones amb problemes de salut mental s’enfronten a vulneracions múltiples i sistemàtiques dels seus drets durant els ingressos involuntaris a la sanitat pública espanyola.
Segons González, les dones pateixen vulneracions específiques durant aquests ingressos. “Se’ns tendeix a infantilitzar i tractar-nos com unes ‘exagerades’ o ‘esbocinades’. Com a persona que ha estat ingressada involuntàriament, la vulneració de la intimitat, del contacte físic (fer una abraçada a una companya que ho està passant malament), i la manca de tracte humà i tacte en general, són el que més em va doldre”, assegura.
Una altra de les dones representants de la Xarxa, Elisabeth Lemos, afirma que, en la seva experiència, durant els ingressos involuntaris “no es respecta la intimitat de la persona en banyar-se, revisen els seus objectes personals, no es pot tenir mòbil, et lliguen a la llit de vegades sense motiu, les contencions mecàniques, prohibició que vingui la teva família a visitar-te abans del COVID… pitjor que una presó”.
Per tot això, la Xarxa reivindica que es compleixi la Convenció Internacional sobre els drets de les persones amb discapacitat. És fonamental tendir a la contenció zero i a la reducció progressiva dels ingressos involuntaris en pro d’altres mesures més eficaces i en consonància amb els drets humans.
Pel que fa al procés de recuperació, la manca de recursos a la sanitat pública fa que no se li dediqui l’atenció suficient i que aquest no estigui adaptat a les necessitats de les dones. És necessari un model d’atenció comunitària que integri els diferents recursos sociosanitaris, que situï la persona al centre de qualsevol intervenció, i que ofereixi respostes a les seves necessitats individuals, incloent-hi la perspectiva de gènere.
“El meu psiquiatre no em va informar dels recursos als quals podia accedir. Es va dedicar només a pautar medicació”, recorda Arias. Per a Lemos, “la sanitat pública no contempla les necessitats de les dones amb problemes de salut mental que encara s’enfronten contínuament a una doble discriminació pel fet de ser dona”. Per la seva banda, González va trobar dificultats afegides: “Com que és dona, sobremedicada i molt jove, només em trobava en situacions límit que posaven en perill la meva integritat i la meva salut, ja que sempre buscava reafirmació i aprovació masculina en les meves relacions”.
Obstacles a la maternitat i precarietat a les cures
Una altra de les dificultats d’accés amb què es troben les dones amb problemes de salut mental és l’estigma o la manca d’informació sobre la interrupció de la medicació en cas que vulguin ser mares.
És el cas d’Elisabeth, a qui li agradaria ser mare en dos anys, tenint els suports que no va tenir al seu moment. “La societat et jutjava i estigmatitzava perquè tenia un problema de salut mental, i voler ser mare era un crim”, lamenta. Lemos denuncia que “es vulneren constantment el nostre dret a decidir si volem ser mares o no, i ens jutgen durament fins al punt que, en treure’t la medicació i estar vulnerable, induir-te a que avortis”.
En el cas de Clara González, té clar que no vol ser mare. “Estic cansada que se m’infantilitzi i que tinguin actituds capacitistes i cordistes amb mi. No vull això per a les meves filles i fills”, afirma, i recorda: “Hi ha dificultats per a les persones gestants que desitgen ser mares i que tenen un trastorn mental i tenen pautada una medicació, pel simple fet que no hi ha estudis de com aquesta afecta a l’embaràs”.
Per la Xarxa Estatal de Dones Salut Mental Espanya, la solució passaria per impulsar serveis públics d’informació, orientació i acompanyament amb perspectiva de gènere sobre la maternitat i, si escau, planificació familiar que doni suport a les dones en el procés de presa de decisions en condicions d’igualtat i llibertat.
Finalment, la Xarxa Estatal de Dones denuncia que la perpetuació dels rols de gènere i la manca de recursos públics afecta les persones cuidadores, habitualment dones, a l’àmbit privat no remunerat, la qual cosa pot impactar en la seva salut mental. “El paper de cuidadora és digne, però no sempre és de lliure elecció”, opina González. La Xarxa reivindica una educació no sexista centrada en la inclusió, la coresponsabilitat i les cures, així com recursos públics que impedeixin que el pes d’aquesta responsabilitat recaigui majoritàriament sobre les dones.
