Aprofitant el II Congrés Internacional sobre Universitat i Discapacitat, que s’ha celebrat aquest mes de novembre a Barcelona, vam entrevistar a Marcela Ramírez Morera, una dona nascuda a Costa Rica amb paràlisi cerebral adquirida des dels 15 dies de néixer, que actualment està vivint i estudiant a Sevilla.
Marcela, quina va ser la reacció de la teva família a al dir-los que volies anar a la universitat?
La meva família sempre em va donar suport i sempre va tenir clar que jo volia assistir a la universitat.
Com va ser el teu primer dia d’Universitat?
El primer dia de la universitat va ser de molt estrès i incertesa pel fet que no sabia al que anava. No obstant això, a poc a poc vaig anar comprenent la dinàmica universitària i a partir d’aquest moment vaig iniciar el procés d’adaptació.
Què estàs estudiant?
Actualment, em trobo a Sevilla realitzant la meva tesis doctoral, pel fet que estic cursant el doctorat en Educació a Costa Rica.
Com valores la teva experiència?
Ha estat una experiència gratificant i reptadora al mateix temps. Cada any que passa obtinc aprenentatges constants, tant des de la perspectiva estudiantil com des de la docència universitària, ja que m’ocupo acompliment laboralment en aquest àmbit.
Quins són els teus temors?
Els meus temors són que la discriminació cap a les persones amb discapacitats es cristal·litzin en microviolències dins de l’àmbit acadèmic. Durant tota la meva vida estudiantil i acadèmica sempre he vist manifestacions de discriminació.
Quins són els teus desitjos?
Els meus desitjos són que el major nombre de persones amb discapacitat ingressin a les universitats i ocupin llocs decisius en aquest context.
Autora: Mireia Guilera
