
David Bonvehí es va convertir el 2010 en el primer diputat en cadira de rodes del Parlament català. Ara tanca simbòlicament la candidatura de la Coalició per una Europa Solidària (CEAS) a les eleccions europees d’aquest diumenge. El seu propòsit és reforçar les expectatives de vot del PNB i Coalició Canària, que encapçalen la llista entre l’electorat tradicional de Convergència Democràtica de Catalunya.
La vida política de Bonvehí va començar abans que la seva discapacitat. Ja era alcalde de Fonollosa, un municipi d’uns 1.500 habitants de la comarca del Bages, gairebé limítrof amb Lleida, quan el gener del 2007 es va adormir al volant en el trajecte des d’una cooperativa a l’Ajuntament i va quedar atrapat sota un pont. Després de gairebé un mes a l’UCI i d’haver sobreviscut a les lesions als pulmons, li va quedar una paraplegia a l’altura de la segona vèrtebra dorsal.
L’accident el va fer deixar la política momentàniament. “No em veia, no sabia com seria la vida amb cadira de rodes, i ja no em vaig presentar a la reelecció a les municipals del maig”, explica a Servimedia. Tot i això, un parell d’anys després el va recuperar el llavors només president de Convergència, Artur Mas. “Li sabia greu que ho hagués deixat per l’accident. Jo era un alcalde jove, exercia com a hobby i sense cobrar. Es va portar molt bé amb mi”, li reconeix.
A partir d’aquí, Bonvehí va començar una relació més estreta amb Mas i aquest el va convèncer perquè formés part de la seva llista a les eleccions catalanes del 2010, les que enlairarien el dofí de Jordi Pujol a la Presidència de la Generalitat. Així es va convertir en el primer diputat en cadira de rodes al Parlament català.
La seva irrupció va inspirar una reforma important per fer accessible la seu del parc de la Ciutadella de Barcelona. “Està molt bé, van fer una adaptació molt integral. És un edifici històric però van posar elevadors a l’hemicicle i un faristol que es regula en altura. Ni es notava la diferència que fos en cadira de rodes”, lloa l’exdiputat.
Bonvehí va pronunciar el seu primer discurs parlamentari el 9 de març del 2011 amb una normalitat que ja haurien desitjat els exdiputats al Congrés Francisco Vañó, Ignacio Tremiño i Pablo Echenique. “Al Parlament ja vaig fer vida normal, al màxim. Des de llavors gairebé no he parat. He tingut una vida molt plena, com qualsevol altra persona”, testifica.
Al Parlament català va estar fins al 2016, i presumeix d’haver tingut bona relació tant amb Mas com amb el seu successor com a president de la Generalitat, Carles Puigdemont. Tots dos el van impulsar orgànicament i així va ser nomenat primer coordinador executiu i, des del 2018, president, del Partit Demòcrata Europeu Català (PDeCat), la formació que heretaria Convergència jubilant una marca que havia quedat tacada amb els casos de corrupció.
Ruptura i dissolució
Tot i això, les convulsions del procés independentista del 2017 van dividir també la base social del PDeCat, els dirigents del qual no compartien l’estratègia unilateral de Puigdemont. El 2020, Junts, el nou partit impulsat per l’expresident de la Generalitat, es va separar del PDeCat, amb qui s’havia presentat a la coalició Junts per Catalunya a les eleccions generals del 2019, i es va emportar la majoria de quadres, militants i votants de la formació de Bonhevi.
El PDeCat no va aconseguir obtenir representació ni a les catalanes del 2021 (es va quedar a tres dècimes del 3% mínim necessari) ni a les generals del 2023, malgrat l’eficaç treball dels diputats liderats per Ferran Bel, i l’octubre passat va comprendre que tenia que dissoldre’s. Ara, Bonhevi, Marta Pascal i altres polítics del partit s’han agrupat a la plataforma Traballem per Catalunya i organitzen trobades municipals i sectorials esperant una ocasió per promoure una altra candidatura a què Bonvehí entreveu un clar nínxol demoscòpic. Només que després del 2017 no va poder sobreviure a l’enverinament i la polarització i ara els antics votants convergents es reparteixen entre el PSC, Junts i ERC.
“Tothom ens deia que teníem raó, que som necessaris”, reflexiona. “No veig ara crear un partit, ha de passar el temps, però tenim alcaldes i regidors i algun dia això es recuperarà. No és normal que no hi hagi un partit de centre dreta liberal, independentista però moderat a Catalunya. Buscant un Estat independent gairebé perdem el país. Tot el que ha passat amb el Procès no ha estat positiu ni per a l’espai polític ni per al país”.
És a dir, que Catalunya necessitaria un equivalent al PNB, el partit que li ha demanat que tracti de demanar vots a la seva comunitat aprofitant que els de les europees es recompten amb tot Espanya com a circumscripció única. “El PNB és el més proper al PDeCat. La política fiable, útil, ben feta; negocien correctament i en l’àmbit nacional també compartim la defensa de l’Europa de les regions i la cooficialitat del català i el basc, així com la lluita contra els populismes”.
Ell es descarta quan arribi aquest moment d’aixecar a Catalunya un partit que hereti l’antiga Convergència i el PDeCat. “Vaig estar 20 anys. Cal una altra generació, gent que estigui fresca, que no hagi passat pel Procès”, refusa. Però sense amargor. Assegura haver tingut “molta sort” i “un entorn fantàstic” i que ha “gaudit molt fent política”, el lloc des del qual es poden “canviar les coses”. “Tothom que tingui inquietuds i estigui en els moviments socials ha de passar per la política”, reivindica. “Animo tothom que participi activament en política. No tota la vida, perquè és per un temps limitat, però és molt positiu per a la persona i per a la societat en general”.
Un cop aquest temps limitat s’ha complert per a ell, ha recuperat la pensió de discapacitat i fa força xerrades, perquè només pot treballar en temes de formació; per exemple, sobre cooperatives, una de les seves especialitats. També és al Consell Social català ia l’Institut Guttmann, l’hospital de referència per a les persones amb discapacitat a Catalunya; assessora els regidors que queden al PDeCat, col·labora en projectes socials i catalanistes, treballa com a hobby en temes de memòria històrica i es planteja escriure un llibre. “Unes memòries no ho sé, però tot el que he viscut ho explicaré”, avança.
Entre les seves pàgines es trobarà sens dubte l’anècdota que, una nit en què es va allotjar en una habitació d’hotel amb un altre diputat, va experimentar els anomenats espasmes, un tremolor reflex de les extremitats inferiors que els passa ocasionalment a les persones amb paraplegia. Aliè al caràcter involuntari del moviment, “l’oncle es va emocionar molt” i es va aixecar a les tres de la matinada convençut d’estar presenciant un miracle. Potser no és gaire més ingenu que tots els que hem pensat que a Catalunya i a tot Espanya és possible una política reposada i racional, amb sentit crític però sense emocions viscerals ni polarització entre hooligans; una política en què càpiguen partits com el PDeCat.