Un equip de científics del Center for Regenerative Nanomedicine, situat a Illinois, ha assolit una fita en la biomedicina en cultivar organoides de mèdul·la espinal humana capaços de simular els efectes d’una paràlisi. Segons recull l’estudi ‘Injury and therapy in a human spinal cord organoid’, publicat a la revista Nature Biomedical Engineering, aquestes estructures tridimensionals creades a partir de cèl·lules mare permeten estudiar les lesions traumàtiques amb un realisme inèdit fins ara.
L’avenç és especialment significatiu perquè aquests organoides reprodueixen processos crítics del dany medul·lar humà, com la mort neuronal, la inflamació i, sobretot, la formació de la cicatriu glial. Aquesta barrera biològica és, actualment, un dels obstacles principals per a la regeneració del teixit nerviós. En paraules de l’investigador Samuel I. Stupp: “Aquests organoides ens permeten estudiar lesions de la mèdula espinal en teixit humà d’una forma que fins ara no era possible”. L’objectiu final és identificar tractaments que estimulin la recuperació de les connexions perdudes.
Una alternativa als models animals
Durant el desenvolupament del projecte, els científics van aplicar una teràpia experimental basada en molècules bioactives dissenyades per fomentar la regeneració. Els resultats van ser esperançadors: es va observar una reducció de la cicatriu i el creixement de neurites, les prolongacions que permeten restablir els circuits danyats. Nozomu Takata, professor de la Feinberg School of Medicine, destaca que aquesta tecnologia permet observar directament la resposta del teixit humà, superant les limitacions de dependre quasi exclusivament de ratolins.
Per validar el model, l’equip va recrear dos tipus de danys habituals: la laceració i la contusió per compressió. En ambdós casos, el tractament amb nanomaterials supramoleculars no només va afavorir la regeneració axonal, sinó que també va disminuir els factors proinflamatoris en incorporar microglia als organoides. Tot i que el treball es troba en fase experimental, el descobriment podria accelerar dràsticament la transferència de teràpies des del laboratori fins a la pràctica clínica, oferint noves esperances per revertir la paràlisi irreversible.
