¿Diríem el mateix si portéssim una màscara? ¿Ens permetríem ser més sincers, més vulnerables, més autèntics?
El Carnaval arriba cada any amb una promesa implícita: la de poder ser algú altre per uns dies. Disfressar-nos, ocultar el rostre, jugar amb identitats alternatives i trencar, encara que sigui temporalment, amb les normes socials que regulen la nostra manera de mostrar-nos al món. Però més enllà de la festa, el color i la sàtira, el Carnaval posa sobre la taula una qüestió profundament humana: la relació entre la màscara i la veritat.
Quan ens mantenim en l’anonimat, quan ningú no ens pot identificar ni jutjar pel nostre nom, el nostre estatus o la nostra història personal, sovint diem el que realment pensem. La màscara, paradoxalment, ens dona permís per ser sincers. Ens protegeix del rebuig i de l’exclusió. En canvi, quan estem exposats públicament, quan la nostra imatge i el nostre relat estan a l’abast de tothom – especialment a les xarxes socials-, la sinceritat es dilueix. Exagerem, maquillem, adaptem el discurs per encaixar, per agradar, per no quedar fora.
Aquesta dinàmica no és nova, però avui s’ha intensificat. Vivim en una societat que premia l’aparença, la felicitat constant i l’èxit visible. A les xarxes socials, tres quartes parts del que es mostra és una versió edulcorada de la realitat: vides perfectes, somriures permanents, discursos de felicitat que sovint amaguen mancances, dolor o insatisfacció. Es mostra el que es voldria tenir o ser, encara que això impliqui actuar amb certa hipocresia o amb mitges veritats.
A les xarxes socials, tres quartes parts del que es mostra és una versió edulcorada de la realitat: vides perfectes, somriures permanents, discursos de felicitat que sovint amaguen mancances, dolor o insatisfacció
Aquí és on la metàfora del Carnaval esdevé especialment potent quan la relacionem amb les persones amb una condició psicosocial. Moltes d’elles viuen tot l’any amb una màscara posada. No una de festiva, sinó una d’imposada. Una màscara per semblar “normals”, per no incomodar, per no ser etiquetades, per no patir l’estigma que encara avui acompanya la salut mental.
Persones que amaguen l’ansietat darrere d’un somriure, que dissimulen una depressió per no ser considerades febles, que callen veus internes o pors
profundes per evitar ser jutjades. En aquest cas, la màscara no allibera: oprimeix. I la veritat no surt perquè el preu de dir-la és massa alt.
El Carnaval, amb la seva lògica invertida, ens ofereix una oportunitat simbòlica: preguntar-nos per què només ens permetem ser diferents, fràgils o autèntics quan estem disfressats. Per què la societat accepta la transgressió durant uns dies, però penalitza la diferència la resta de l’any. I per què encara costa tant escoltar i validar les experiències de les persones amb una condició psicosocial quan parlen en primera persona.
Afortunadament, també hi ha un altre grup -minoritaris però imprescindibles- que utilitzen els espais públics i digitals per divulgar, aprendre i compartir bones pràctiques. Persones que aposten per l’honestedat, per explicar processos reals, amb llums i ombres, i per generar comunitat des de la vulnerabilitat. No són perfectes, ningú no ho és, però contribueixen a normalitzar allò que durant massa temps ha estat silenciat.
Que el Carnaval no sigui només una festa de màscares, sinó també una invitació a construir una societat on no calgui amagar-se per ser escoltat, respectat i acceptat.
Les xarxes socials, com la vida mateixa, poden ser un aparador de ficció o un espai de trobada genuïna. Depèn de com les fem servir i de quines màscares decidim posar-nos -o treure’ns.
Potser el veritable repte no és si sabem dir la veritat amb una màscara, sinó si algun dia podrem fer-ho sense por, sense disfresses i sense conseqüències socials negatives. Especialment per a aquelles persones que ja carreguen prou pes emocional i vital com per haver de fingir, cada dia, que tot va bé.
Que el Carnaval no sigui només una festa de màscares, sinó també una invitació a construir una societat on no calgui amagar-se per ser escoltat, respectat i acceptat.
Per més persones honestes, conscients i compromeses, dins i fora de les xarxes socials. I per menys màscares imposades, especialment a qui mai no ha pogut triar portar-les.
