Les persones amb discapacitat també practiquen esport. No hi ha barrera física o mental que ho impedeixi però, de vegades, sí que hi ha impediments per manca d’accessibilitat que dificulta l’entrada en instal·lacions esportives o no contempla l’adaptació plena a les característiques de cada modalitat. Les normes que regeixen l‟accessibilitat de centres esportius són les comunes a la resta dels edificis: depenen del codi tècnic d‟edificació, de caràcter nacional, i de la normativa de les comunitats autònomes.
El Comitè Paralímpic Espanyol (CPE) reclama que hi hagi una norma específica i recomana que, per al disseny de l’accessibilitat a les instal·lacions esportives públiques i privades, es tinguin en compte tres grups funcionals, tant dels esportistes com de la resta de persones: el moviment, les funcions sensorials i les cognitives.
El Consell Superior d’Esports (CSD), òrgan dependent del Govern, compta amb un manual tècnic i un test que permeten determinar l’accessibilitat dels centres esportius basant-se en la normativa existent i en recomanacions addicionals. Aquest conjunt de normes i consells s’aplica a qualsevol instal·lació esportiva, independentment de si és pública o privada, o del tipus d’esport que exerceixi.
L’accessibilitat de les instal·lacions és agrupada pel manual en tres categories: la zona exterior de l’edifici, que inclou aparcaments i accés; els espais comuns com les grades, els vestidors o els lavabos; els espais esportius com les piscines, les pistes o els camps; i l’accessibilitat de la zona exterior dels edificis esportius.
L’accessibilitat dels exteriors dels centres esportius comprèn tant els mitjans de transport públics i els aparcaments disponibles com l’accés. Així, el Consell Superior d’Esports estableix una sèrie de criteris diferents, com ara que hi hagi parades de transport públic com d’autobusos o metro i aparcaments públics; si hi ha aparcaments a les instal·lacions, que hi hagi almenys una plaça d’aparcament accessible de cada 40 que hi hagi, i que aquesta tingui un accés de vianants al centre d’almenys 1,5 metres d’amplada; l’accés principal no ha de tenir esglaons i una rampa de pendent màxim d’un 6%; i les portes d’accés han de tenir 1,2 metres d’ample i ser corredisses i cobertura automàtica.
L’accessibilitat de les grades, els vestidors i els lavabos que marca la llei és comú a la d’altres instal·lacions que no siguin esportives. En el cas de l’interior d’un centre esportiu, l‟accessibilitat implica tant els aspectes físics com l’atenció del públic i la senyalització.
El CSD indica una sèrie de criteris als seus documents, entre elles recomana que el personal d’atenció al públic tingui coneixements bàsics de llengua de signes i eines de comunicació per a persones amb discapacitat sensorial com pantalles de text o bucles magnètics (una tecnologia que disminueix el soroll ambiental dels audiòfons).
A més, la senyalització ha de ser visible, fer servir frases curtes i estar acompanyada de text en braille. La il·luminació ha de ser uniforme, tant a l’interior com a l’exterior del centre esportiu. Les alarmes han de ser visuals, acústiques i lluminoses. El paviment ha de ser sec i antilliscant, tant en sec com en mullat i el color del terra ha de contrastar amb el de les parets. Una de cada sis cabines de neteja i una de cada sis dutxes han de ser accessibles, amb una dimensió mínima d’1,5 metres de diàmetre a l’interior. Hi ha d’haver dos espais per a cadires de rodes en una grada, i un més per cada 200 espectadors, així com itineraris que siguin accessibles per a persones amb discapacitat.
Recomanacions del Comitè Paralímpic Espanyol
El director gerent del CPE, Alberto Jofre, assegura que l’accessibilitat universal és “per a tothom” i no només per a les persones amb discapacitat: “Una senyalètica de contrast, colors vius, amb lletres grans i separades va bé a gent gran que tinguin deficiències visuals”.
En el cas de les zones esportives, el Consell Superior d’Esports recull especificacions diferents per a cada esport depenent de la naturalesa de l’activitat, encara que parteixen dels mínims que marca la llei.
Les piscines tenen un criteri general independentment del tipus d’esport que es practiqui. La vora de la piscina ha d’estar a la mateixa alçada que el material que l’envolta, i queda la superfície llisa i plana. La piscina ha d’incorporar ajuts com grues o rampes per accedir-hi gradualment.
En el cas de les pistes i els camps, les dimensions i les especificacions varien entre esports; però tots tenen espais de seguretat al voltant del perímetre de joc que han d’estar lliures d’objectes. Aquest espai és entre un i tres metres depenent del tipus de joc. Als esports de pista, s’han de complir els mateixos requisits d’accessibilitat en il·luminació i senyalització que a la resta dels edificis.
El CPE indica en el manual d’accessibilitat que la majoria dels esports necessiten materials específics com cadires de rodes adaptades, pilotes més grans o amb cascavells, trineus especials, etcètera. Aquests productes tenen un cost més gran que els seus homòlegs per a persones sense discapacitat. «Un dels principals problemes que troben les persones amb discapacitat quan volen iniciar-se en una activitat esportiva és l’enorme esforç econòmic que han de fer en algunes modalitats concretes», assenyala el Comitè Paralímpic al seu llibre blanc sobre l’esport amb discapacitat.
Un exemple que remarca el CPE són les bicicletes: mentre que una bicicleta per a persones sense discapacitat per a pràctica esportiva pot costar entre 150 i 1.200 euros, una adaptada per a persones amb discapacitat a les cames pot costar entre 2.500 i 12.000 euros.
El CPE va alertar el 2018 que no hi havia informació actualitzada sobre el compliment de l’accessibilitat de les instal·lacions esportives a Espanya. Cinc anys després, aquesta situació continua igual: “Falten dades. L’últim cens sobre accessibilitat és del 2005”, subratlla Alberto Jofre. Segons el llibre blanc de l’esport amb discapacitat a Espanya, publicat el 2018, amb prou feines la cinquena part de les instal·lacions esportives censades el 2005 complien els criteris d’accessibilitat mínims en lavabos i passadissos.
El mateix CPE indica que la majoria de les comunitats autònomes no comptaven el 2018 amb plans d’ajuts específics per eliminar barreres arquitectòniques en instal·lacions esportives ni de compra de materials per a la pràctica esportiva. Alberto Jofre recalca que actualment no hi ha una política uniforme i que continua havent-hi falta de més ajudes.
Jofre apunta que el CPE reclama una normativa específica per millorar l’accessibilitat a l’esport: “Les cadires de rodes de bàsquet, per exemple, són més grans que les convencionals per a ús diari. Demanem que es faci un annex al codi d’accessibilitat on s’incloguin les característiques de les instal·lacions i materials esportius”.
Les instal·lacions esportives, siguin públiques o privades, han de complir amb la normativa existent. Més enllà del mínim que marca la llei, que un centre esportiu tingui més o menys elements d’accessibilitat depèn de la instal·lació. «No ha de ser una qüestió de voluntarisme: hi ha d’haver una normativa comuna a nivell estatal», reclama el director gerent del CPE.
Font: SERVIMEDIA/MALDITA.ES
