L’Àlex Roca Campillo és un esportista conegut perquè ha participat en diversos triatlons i curses ‒entre els quals, la Titan Desert o la Marató de Barcelona ‒ sobreposant-se a una paràlisi cerebral amb un 76 % de discapacitat física. L’atleta i ambaixador del FC Barcelona és un referent per a molta gent. En aquesta entrevista ens desgrana la seva manera de percebre la discapacitat… i la vida.
Qui és l’Àlex Roca?
Sóc Àlex Roca, un atleta amb paràlisi cerebral que intenta desafiar límits i demostrar que res és impossible si tens determinació, esforç i un equip que et dona suport (potser fas les coses de forma diferent, però cada u té camins diversos). M’agrada veure’m no només com un esportista, sinó també com una persona que vol inspirar els altres a lluitar pels seus somnis, independentment de les dificultats que es puguin trobar pel camí. A més, faig conferències per explicar la meva història i transmetre missatges de superació, esforç i inclusió.
Què és per a tu la discapacitat?
Per a mi, la discapacitat no és una limitació, sinó una manera diferent de fer les coses. La societat sovint ens posa etiquetes i ens diu què podem o no podem fer, però la realitat és que cadascú té el seu propi camí i les seves pròpies capacitats. La discapacitat és una condició que pot requerir adaptacions, però no defineix la nostra vàlua ni les nostres possibilitats.
Quin és el millor consell que t’ha donat algú referent a la discapacitat?
El millor consell que m’han donat és: “No deixis que ningú decideixi per tu quins són els teus límits”. Quan era petit, molts metges i persones de l’entorn em deien que no podria caminar, que no podria fer esport, que la meva vida estaría plena de barreres. Però la meva família sempre m’ha ensenyat que les barreres només són a la nostra ment i que amb esforç i actitud podem aconseguir molt més del que la societat espera de nosaltres.
De quina manera col·laboreu amb la Mari Carme per ajudar a fer una societat més inclusiva?
Amb la Mari Carme fem un equip increïble. Ella no només és la meva parella, sinó també la persona que m’ajuda a fer arribar el meu missatge a més gent. A través de les xarxes socials, donem visibilitat a la discapacitat, trenquem prejudicis i intentem normalitzar la discapacitat dins la societat. També treballem conjuntament en projectes, col·laboracions i accions que promouen la inclusió i l’esport per a tothom.
Tens alguna por?
Com tothom, tinc pors. Però intento no deixar que em paralitzin. Una de les meves pors més grans és que la societat no canviï prou ràpid cap a un món més inclusiu. També em fa por que algun dia no pugui seguir fent esport, perquè per a mi és una manera de viure i expressar-me. Però cada vegada que tinc por, penso en tot el que ja he aconseguit i en la gent que m’envolta i m’anima a seguir endavant.
Per què creus que les persones amb capacitats diverses ens diuen que som limitats?
Perquè durant molts anys s’ha imposat una visió paternalista de la discapacitat. Sovint, quan tens una discapacitat, la societat t’ensenya des de petit que tens límits i que necessites ajuda constant. Però això no és veritat. Sí que necessitem algunes adaptacions, però això no significa que siguem menys capaços. Crec que aquesta percepció està canviant, però encara queda molta feina per fer per demostrar que tots tenim capacitats úniques.
Quin és el motiu o els motius que creus que el sector de la discapacitat es troba tan arraconat tant institucionalment com socialment?
El principal motiu és la manca d’inversió i voluntat política. La inclusió real implica recursos, adaptacions i canvis estructurals, i això sovint es veu com una despesa en lloc d’una inversió. A nivell social, encara hi ha molta ignorància i por al desconegut. La gent no està acostumada a conviure amb la discapacitat, i això fa que sovint es vegin més les dificultats que les possibilitats.
Quina opinió tens de les entitats del tercer sector?
Crec que fan una feina fonamental perquè donen suport a moltes persones amb discapacitat i ajuden a impulsar la inclusió. Però també crec que han de treballar per ser més visibles i més connectades amb la societat. Moltes vegades les accions d’aquestes entitats es queden dins el seu àmbit, i el repte és portar-les al conjunt de la societat per canviar mentalitats.
Quin missatge els hi voldries enviar a les persones joves amb discapacitat que et tenen com a referent esportiu i que de grans volen fer esport?
Els diria que no deixin que ningú ens digui què poden o no poden fer. L’esport és una eina increïble per demostrar-se a un mateix que no hi ha límits. Busqueu esportistes que us inspirin, envolteu-vos de gent que us animi i no tingueu por de provar coses noves. Amb esforç i constància, es poden aconseguir grans coses. Però no tothom ha de fer esport, cadascú allò que li agradi.
Què els hi diries a les famílies que tenen por a l’hora d’apuntar al seu fill o filla amb discapacitat en un esport sigui d’equip o individual?
Els diria que l’esport és una de les millors eines per al desenvolupament personal, social i físic. És normal tenir pors, però és més important donar l’oportunitat als infants d’explorar les seves capacitats. L’esport ajuda a guanyar confiança, a relacionar-se amb els altres i a superar barreres. El més important és trobar un entorn esportiu inclusiu que respecti les necessitats de cada persona.
De quina manera creus que és millor afrontar una diversitat funcional?
Amb naturalitat, sense fer-ne un drama ni una barrera. L’acceptació és clau. No podem canviar qui som, però sí com afrontem la vida. Crec que és important treballar l’autoestima, envoltar-se de gent que et doni suport i buscar maneres d’adaptar-te a les situacions.
Quins són els teus referents?
Tinc molts referents, tant en l’esport com en la vida. Un dels més grans és la meva família, perquè sempre m’han ensenyat a lluitar i no rendir-me. En l’esport, admiro persones que han desafiat els límits, com Kilian Jornet, Rafael Nadal i molts altres esportistes que han demostrat que l’actitud és clau per triomfar.
Ens podries fer cinc cèntims de la tasca que portes a terme a la fundació del Barça?
Col·laboro amb la Fundació Barça com a ambaixador i porto a terme ponències en institucions vinculades a ella.
Què et sembla que existeixi el Diari de la DisCapacitat?
Em sembla una iniciativa molt necessària i positiva. Que existeixi un mitjà com el Diari de la DisCapacitat vol dir que hi ha un espai dedicat a donar veu a un col·lectiu que sovint queda invisibilitzat en els mitjans tradicionals. Aquest tipus de projectes ajuden a posar sobre la taula temes com la inclusió, les barreres arquitectòniques i socials, l’esport adaptat, els drets de les persones amb discapacitat i molts altres aspectes que cal visibilitzar. També permet compartir històries inspiradores i demostrar que la discapacitat no defineix les persones, sinó que cadascú té les seves capacitats i potencial.
L’únic que crec que és important és que no es tracti la discapacitat des d’un punt de vista paternalista o victimitzador, sinó amb un enfocament de normalització i empoderament. Si aquest diari contribueix a trencar estereotips i fomentar una societat més inclusiva, em sembla una gran iniciativa.
Suposo que com a persona humana, acompanyar vitalment a una persona extraordinària com tu és meravellós, però sincerament quin és el secret d’aquesta felicitat que teniu?
El secret és estimar-nos tal com som i lluitar junts pels nostres somnis. Amb la Mari Carme compartim valors, ens entenem i ens donem suport en tot. Quan trobes algú que creu en tu i que t’ajuda a brillar, la felicitat arriba sola.
