Com no podia ser d’una altra manera, he de començar l’article d’aquesta setmana expressant la meva solidaritat amb la ciutadania i el sector institucional de la Comunitat Valenciana, una nació dins d’un país de nacions, amb qui m’uneix quelcom més que una cultura mediterrània o un semblant idioma. L’incendi ens ha colpit a totes i a tots, els qui d’una manera o una altra, posem el benestar de les persones sempre per endavant de tot. També ens ha despertat, una vegada més, el deure moral en forma d’agraïment infinit a les persones que es dediquen a atendre emergències, però també i sobretot a aquells individus que quotidianament ens cuiden, ens protegeixen i ens fan més digna la vida.
He iniciat expressant el meu condol i el meu sentiment de gratitud perquè trobo que és una de les raons més fondes i justes que no podem perdre si volem seguir vivint en un espai socialment just, equilibrat, creatiu, feminista, inclusiu i una mica decent. Tinc una disculpa. Em perdonareu si aquest article resulta ser una mica més extens del que acostumo a oferir, però espero que entengueu de seguida els motius d’aquesta llarga reflexió ja que he procurat ser clar, transparent i català. És evident que ens trobem en un moment extraordinàriament complex amb moltes cares de la mateixa moneda, la qual, provoca que moltes persones, a títol personal, inclús grupalment, realitzin reflexions envers la pròpia supervivència de l’espècie humana en els termes vigents. De vegades, jo diria sempre, és saludable aprendre a diagnosticar la realitat sense distorsions per encarar el futur sense oblidar el passat.
No voldria amagar la complexitat, sovint agredolça, del moment perquè precisament l’hora és greu ja que quan en una societat guanya la por i perd l’esperança vol dir que tenim un seriós repte que, perquè m’entengueu, es sintetitza en recuperar la dignitat humana individualizada a partir dels drets humans, la justícia social, el respecte a la natura i el feminisme entre d’altres eines potencialment transformadores si les portem a terme des del cor.
Avui on floreixen distorsions de realitats unipersonals com també es desenvolupen minúscules fragàncies d’indiferència, és més necessari que mai reivindicar el poder de l’empatia davant certes maneres de viure hipòcrites que busquen exclusivament edificar murs d’odi a tot arreu suprimint espais de convivència fraterns, oberts, multiculturals i multigeneracionals. Cal preservar la cultura de l’esforç, del talent jove emprenedor i de les capacitats diverses. També salvaguardar el poder transformador feminista d’atacs inútils.
He afirmat que, al meu parer, cal garantir la cultura de les capacitat diverses perquè més enllà de modificar articles de certes lleis, que, en donem gràcies, per raons obvies, cal potenciar autonomies de caràcter personal, sentits comuns col·lectius i empoderaments socials. És un dels fonaments inconformistes que ens ajuden a fer més senzilla la vida de tothom, sense retrets ni exclusions.
Com a integrador social però també com a ciutadà insubornablement compromès amb els drets humans i a l’hora com algú que conviu diàriament amb una diversitat funcional, no és fàcil el fet de no caure en el terreny del pessimisme que es troba instaurat a peu de carrer. Sempre he reivindicat que no és temps de lamentacions sinó de transformacions proactives, inclusives, lliures i coherents que formulin respostes incòmodes i dignes a tantes preguntes injustes que es fan tantes persones.
Segueixo pensant que ens trobem tant sovint dins d’una cruïlla angoixosa que cal despertar evitant caure en el parany del pragmatisme desmesurat o sense gaire mesura. Estic d’acord amb totes aquelles persones que tracten de fer la seva vida tot respectant la de l’altre tot i que penso que la vida és realment autèntica vida quan és compartida per a servir al proïsme en el sentit més inclusiu, empàtic i generós. No vull lliçons de superioritat moral combinades amb aptituds d’arrrogàncies supremacistes que posen o poden arribar a posar, en condensació l’estat de benestar del conjunt de mortals.
La classe política avui més que mai he de representar una sola veu cap a una mateixa direcció com és el respecte escrupolós tot i que inconformista als drets humans que són la major garantia per edificar felicitat amb la complexitat que comporta ser feliç donat les diferents problemàtiques que malauradament patim. Confiem en les persones i evitem judicis de valors externs que no ens ajuden.
