El caos que pateix diàriament el servei de Rodalies de Renfe a Catalunya afecta milers de persones. Entre els col·lectius més perjudicats, hi ha les persones amb diversitat funcional. Un d’aquests casos és el de Robert de Miguel, un arquitecte de 43 anys amb un màster de Disseny Urbà obtingut a la Universitat de Harvard. L’home, que es desplaça amb cadira de rodes elèctrica, va patir una situació discriminatòria el passat 7 d’agost.
A les 19:49h, Robert de Miguel i la seva parella van arribar a l’estació de Vilanova i la Geltrú per viatjar a Barcelona. Segons explica, «el tren accessible suposadament arribava a les 20:08h, però no va ser així. En va arribar un, però no amb aquestes característiques; l’havien canviat sense cap explicació aparent».
Davant d’aquesta situació, va decidir fer una «vaga japonesa» simbòlica. «Em vaig quedar a la porta de l’oficina dels controladors esperant alguna resposta i alguna solució al problema. Després d’uns minuts, em van indicar que m’apartés perquè no deixava passar. Vaig pensar que entrarien per l’altra porta i, en canvi, em vaig adonar que jo havia creat una barrera similar a la que m’havien posat a mi per accedir als trens», relata. L’arquitecte va seguir les normes acuradament en demanar informació, però va acabar causant una interrupció al sistema d’accés a les oficines. El servei de vigilància va actuar «amb molt mala educació i sense fer-me preguntes em van tractar de boig. Això em va ofendre i els vaig dir que truquessin a la policia si volien que em mogués». Després d’aproximadament una hora, van aconseguir col·locar un tren accessible a la via correcta. «Just quan arrencava es va presentar la policia a l’estació, però ja no vam interactuar i, finalment, vaig poder tornar a Barcelona«, explica.
Segons Robert de Miguel, que és especialista en projectes per afavorir l’accessibilitat universal, la situació posa de manifest una sèrie de deficiències estructurals i de gestió que cal abordar amb urgència. En primer lloc, la «manca d’accessibilitat universal en tots els trens i estacions de Renfe, un fet que limita greument la mobilitat de les persones amb diversitat funcional. La llei estableix que tots els trens han de ser accessibles, però la realitat és molt diferent». L’arquitecte també subratlla que les infraestructures estan «obsoletes i sense manteniment». «Els ascensors en moltes estacions no funcionen, i ens deixen sense alternatives viables per pujar als trens», assegura.
També assenyala una greu manca de formació i sensibilitat del personal. «De vegades tracten a les persones amb diversitat funcional com a objectes molestos, cosa que reflecteix una greu manca de formació en drets i atenció inclusiva», lamenta. Per a Robert de Miguel, la manera com es va gestionar la seva situació és un exemple clar de «com la manca d’empatia i coneixements pot agreujar l’exclusió». A més a més, critica la manca de flexibilitat i la resposta poc efectiva en la gestió d’incidències, ja que «la demora en la col·locació d’un tren accessible i la resposta policial demostren la necessitat de protocols clars i efectius per atendre emergències i reclamacions d’incidències greus de persones amb diversitat funcional».
Finalment, l’arquitecte conclou: «És imperatiu que la nova llei d’accessibilitat a Catalunya s’apliqui amb fermesa, garantint recursos, formació i manteniment adequats. És hora que les Institucions compleixin la seva paraula i que l’accessibilitat sigui una prioritat, no només en la llei, sinó en la vida de cadascú de nosaltres. L’accessibilitat no és un favor, és un dret i un benefici».
