
La Juli Garcia és un altaveu de les bones praxis que ens ajuden a canviar el món i perspectives vitals. Com a amant de l’esport ens aporta una mirada feminista, plena de sentit i innovació molt necessària en el temps que corren en el món de la comunicació. Hi ha moltes interferències i cada dia més canals per transportar-la arreu. Agraïm a la Juli el fet de voler participar en aquesta bogeria, però sobretot la tasca que porta a terme tan variada.
Qui és Juli Garcia?
Sóc una apassionada de l’esport però sobretot una apassionada del futbol. Entrenadora de professió, exjugadora, i actual professora de futurs i futures entrenadors/es i analista de futbol als mitjans de comunicació.
Què és per a tu una discapacitat?
No hi crec gaire en les discapacitats sinó en que cadascú té diferents capacitats i necessitats diferents, m’agradaria pensar que es pot canviar el paradigma i la nomenclatura i creure que cadascú té les seves fortaleses i també parts pròpies a explotar, explorar i millorar.
Tens alguna persona propera diagnosticada d’una discapacitat?
Conec persones amb necessitats menys comunes però que porten una vida plena i saludable.
Com penses que l’esport ha d’ajudar a fer una societat més inclusiva?
Doncs és una gran eina per ajudar a fer a qualsevol partícip de la pràctica esportiva trencant barreres de gènere (definit o no), d’origen geogràfic, de nivell econòmic, de nivell propi futbolístic… L’esport hauria d’ésser per a tothom malgrat la seva pràctica hauria de ser en els àmbits on les teves motivacions fossin similars.
Quins penses que són els reptes en relació a la discapacitat que presenta la societat a nivell comunicatiu i esportiu?
Doncs el llenguatge classifica i etiqueta encara massa com la pròpia societat, al final és una de les maneres que té per expressar-se. Cal obrir la ment i veure més enllà de l’aparença, allò tangible i començar a veure allò intangible, allò que ens aporta cada persona; bones estones, aprenentatge, companyia, joia, reptes…
No hi crec gaire en les discapacitats sinó en que cadascú té diferents capacitats i necessitats diferents, m’agradaria pensar que es pot canviar el paradigma i la nomenclatura
Creus que l’esport es troba adaptat a la realitat de les persones amb discapacitat?
No del tot i depenent de l’esport, no domino gaire altres esports fora del futbol però és cert que es podria guanyar visibilitat i espai dins dels clubs i entitats esportives com incloure-ho dins de la pròpia formació dels entrenadors/es.
Quin missatge li donaries a una noia jove amb discapacitat que vol ser entrenadora?
Doncs que si li agrada que endavant, que es prepari i que trenqui barreres, que de moment hi han poques entrenadores i no conec cap amb cap “discapacitat” entesa com a tal. Però, insisteixo, que ens hem de fixar en les seves competències únicament per a desenvolupar la seva feina i no en el seu gènere,…
Què els hi diries a aquells pares de persones amb discapacitat que veuen com els seus fills no poden gaudir encara avui de la pràctica esportiva com a conseqüència de les barreres mentals i físiques que encara avui existeixen?
És difícil dir res quan no estic vivint la seva realitat, solament puc deduir-ne la complexitat. Doncs els animaria a trencar barreres, a picar a les portes que calgui per poder dur a terme l’esport que desitgen. També caldria que la resta d’esportistes també en fessin bandera i lluitessin, no únicament els interessats/es i/o els seu entorn més proper.
Com creus que el món educatiu hauria d’explicar la discapacitat i fer que les persones acabin acceptant-la com una característica més que no ens fa ni pitjors ni millors persones?
És un procés llarg i continu, tot el procés inclusiu no solament amb al discapacitat. Doncs donant eina, recursos, informació, transparència i naturalitat.
Quins són els teus referents?
Doncs a nivell més privat els meus pares, ja que els dos venen d’orígens molt humils i han fet una carrera professional i personal fantàstica. A nivell professional, doncs quan jugava era Carles Puyol i ara em quedaria amb Aitana Bonmatí. Com a entrenadors/es em quedaria amb Natàlia Arroyo i amb David Fernandez. I als mitjans amb Joan Tejedor, Josep Maria Puyal i Ricard Torquemada.
Què opines de les entitats del tercer sector?
Doncs que són molt necessàries a nivell social, educatiu, sanitari, mediambiental, humanitari… desenvolupen un paper essencial per la prestació de serveis socials i la resposta a necessitats específiques de la població.
Què et sembla l’existència del Diari de la DisCapacitat?
Una altra gran iniciativa per donar més visibilitat i naturalitat a aquesta realitat.

