La Silvia Caballol és una dona que no deixa mai indiferent a ningú. Odiada per molts i admirada per molts, la seva vida traspassa la tanca de la senzillesa i com ella diu, s’ho ha hagut de guanyar per ser feliç i per aconseguir allò que ha volgut fins ara a la vida. La seva tasca professional al servei de les persones, del bé comú i de les malalties neurodegeneratives és digne de la nostra atenció. Li agraïm que també hagi volgut sumar- se a aquesta iniciativa i l’encoratgem a continuar compartint amor, valors i vida.
Qui és la Silvia Caballol?
La Silvia és una obra d’enginyeria divina, un miracle de la biologia, com tots i cadascun de nosaltres. Més planerament, una persona amb una genètica i una història complexes, però que finalment ha aconseguit trobar la felicitat.
Què és per a tu una discapacitat?
És tota aquella condició que se surt dels paràmetres arbitràriament establerts com a “normals” i que d’alguna manera dificulten a l’individu que la posseeix d’adaptar-se al món “artificial” de referència. Per tant, persones amb recursos, habilitats i funcionalitats alternatives que necessitaran certs ajustos per adaptar-se i, en els casos mes greus, sobreviure, en el medi en el que vivim.
Tens alguna persona propera diagnosticada d’una discapacitat?
Sí. Familiarment, convisc amb un TDAH amb un grau reconegut del 15%. Laboralment, tinc contacte diari amb persones amb malalties neurodegeneratives: demència per Cossos de Lewi, demència vascular i Alzheimer, principalment. Personalment, encara que soni malament reconeixer-ho i alguns m’hagin criticat per dir-ho, estic diagnosticada d’altes capacitats i sovint he tingut dificultats d’adaptació (escola, treball, …). No es considera una discapacitat, és cert, però clarament també és una neurodivergencia.
Què són les malalties neurodegeneratives i quines conseqüències a grans trets tenen les persones diagnosticades?
Com diu la pròpia etiqueta, en les malalties neurodegeneratives, les neurones, per causes moltes vegades desconegudes, degeneren i moren. La forma o velocitat amb la que ho fan no s’explica pel procés normal d’envelliment, allò que es coneix com demència senil. A l’edat adulta ja no existeix neurogènesi i, per tant, neurona que mor, no es recupera. Quan comencen a morir zones extenses de neurones i es van perdent les capacitats cognitives que aquelles àrees de Brodmann controlaven, es parla de neurodegeneració.
Un psicòleg és un guia, un catalitzador, un promotor, no només un salvavides. Cal psicoeducació per deixar estigmatitzar la figura del terapeuta
És cert que quan es parla de neurodegeneratives, l’origen sol raure en l’encèfal, però és extensible a tot el sistema nerviós, també a la medul·la espinal. Tenim neurodegeneratives associades a l’edat adulta (sobretot a la tercera edat) com el Parkinson, la demència per Cossos de Lewy, la demència vascular, el Huntington, l’ELA, la Atàxia de Friederich…. Però també existeixen neurodegeneratives a la infància, el DINP, malalties considerades rares o de baixa incidència – que provoquen gran dolor a les famílies i la mort de l’infant als pocs anys de vida, després d’haver adquirit amb normalitat les primeres fites del desenvolupament. Totes les degeneratives, sigui quina sigui l’edat d’aparició de la simptomatologia, ara com ara, acaben amb la mort.
Què creus que pot aportar la psicologia en la construcció d’una societat més inclusiva?
El psicòleg pot treballar de forma transversal amb els individus en totes les etapes del procés vital, amb les seves famílies, a les escoles, psicoeducant a la societat i, si ens escoltessin més, guiant les polítiques en aquests assumptes.
Quins valors aprens del contacte amb persones amb discapacitat?
Resiliència, superació, esforç…. Les persones amb discapacitat no ho han tingut (o no ho hem tingut) fàcil i, precisament per això, desenvolupem més capacitats de superació, treball intern, creixement personal, coneixement dels límits, empatia…. Alhora, conviure de prop amb persones especials, discapacitades i/o neurodivergents et permet ajustar expectatives i calibrar millor els punts de referència amb els que interpretem el món, les persones i el que ens envolta.
Quins reptes penses que són més urgents avui referents a la discapacitat?
Psicoeducació. És el fonament.
Què els hi diries a aquelles persones que desconfien de la tasca dels psicòlegs i que tenen por, vergonya o d’altres situacions quan expliquen algú els seus problemes, demanen ajuda o d’altres moments?
Un cop més tenim la clau és psicoeducació. Els diria que cal trencar amb determinades associacions entorn als psicòlegs, de l’estil: “Al psicòleg hi van els bojos” “Vaig al psicòleg quan no puc més, quan he tocat fons”... Els psicòlegs no només servim per treure algú del pou, sinó també per dotar de recursos a la persona per ser més feliç, més adaptat, més regulat, amb més estratègies per enfrontar la pròpia realitat i per créixer personalment, sigui quina sigui la situació vital de l’individu i sigui quina sigui la seva condició. Un psicòleg serveix per quan hom sent que les coses no van bé, quan no està be. Però, també serveix per aquella persona que se sent bé però vol créixer personalment, vol desplegar el seu màxim potencial. Un psicòleg és un guia, un catalitzador, un promotor, no només un salvavides. Cal psicoeducació per deixar estigmatitzar la figura del terapeuta.
Quins projectes tens actualment?
El meu projecte principal és la meva família: cuidar i prioritzar el meu matrimoni i dotar d’amor i recursos (intel·lectuals, morals, psicològics, espirituals i materials) als 5 fills que tinc la gran sort d’acompanyar en aquest desafiant camí que anomenem vida. L’altre bell projecte que tinc és continuar oferint els meus serveis a les persones grans del meu estimat poble. Em sento realitzada fent-ho i l’amor que en rebo és immens. També tinc al davant alguns projectes, encara a l’aire, i que poden suposar un punt d’inflexió important. Un d’ells és una sèrie de ficció autobiogràfica. Un altre és una col·laboració a la ràdio i a la televisió.
Quina opinió tens de les entitats del tercer sector?
On no arriba l’administració pública, el tercer sector mira de cobrir les llacunes d’atenció a les persones amb un gran esforç col·lectiu. També valoro tot allò que les persones encara som capaços d’aportar a la societat, sense cap interès lucratiu.
Quins són els teus referents?
El meu únic referent, ara mateix, és Jesús de Natzaret, per mi el millor filòsof de la humanitat. La seva personalitat i el seu carisma sempre m’han intrigat. Si em preguntes sobre un referent més proper, la resposta és el meu marit. L’admiro en tots els sentits i m’ajuda a ser millor cada dia.
Quina opinió tens de l’existència del Diari de la DisCapacitat?
No et mentiré, no el coneixia. Arran de la teva proposta d’entrevista, l’he descobert. Tot el que contribueixi a visibilitzar la diversitat, les conseqüències i reptes que comporta qualsevol condició, suma a la tasca de la psicoeducació social. I la pressió social suma a que el Parlament legisli de forma més empàtica a les necessitats divergents de tots els individus.
Aquesta senyora és un fake. No exerceix de psicòloga, ni ho ha fet mai. El que sí és una gran manipuladora amb un ego desmesurat.