D’ençà que la política ho absorbeix tot, mantinc les esperances intactes en què esdevindrem capaços, totes i tots, de seguir construint una Catalunya honestament neta i insubornablement rica. El sectarisme crispat que alguns exhibeixen i la política sectària que altres copien, no pot ser un entrebanc afegit i feixuc que porti al desconcert desconfiat entre ciutadania i el sector institucional. Qualsevol conducta que busqui la pròpia supervivència per factors estrictament personals, és a dir, partidistes no té cabuda ja que avui per avui cal mirar el país, estimar la seva gent i dibuixar un futur just per a tothom. També a l’hora respectar totes les opcions polítiques mentre aquestes respectin els drets humans i trobar les solucions democràtiques per a impulsar un canvi de paradigma que faci que la política sigui realment útil.
Potser peco de excés de patriotisme o de positivisme desmesurat però malgrat no entendre i si respectar, l’aparició de dos partits extremistes, em trobo esperançat de què el nou govern sigui capaç de protegir la llibertat individual però també el patrimoni lingüístic més preuat que tenim com és la llengua catalana fent el que calgui per impulsar-la en una xarxa comuna de solidaritat, de fraternitat amb altres pobles del món i de cooperació internacional per la pau social. El futur parlament ha de ser fidel al poble de Catalunya sense subordinacions exteriors ni teledirigit a través d’un comandament allunyat de la realitat quotidiana de les persones que viuen, treballen, pateixen i riuen a Catalunya.
He après darrerament que la democràcia no pot ser més ni tampoc menys que una qüestió col·lectiva que ens interpel·la perquè d’ella depèn els serveis públics i sobretot el benestar integral de tot un poble, de tota la seva gent. Renunciar a la democràcia faria d’entrebanc els avenços plurals que fan més saludable les condicions vitals singulars però sobretot deixaria sense sentit els drets humans, que són una de les millors herències que podem deixar a les futures generacions. Tinc la sensació de que vivim una revolució democràtica que sosté el poble i la dota de més por, fent que hi manqui la dignitat.
He après darrerament que la democràcia no pot ser més ni tampoc menys que una qüestió col·lectiva que ens interpel·la perquè d’ella depèn els serveis públics i sobretot el benestar integral de tot un poble, de tota la seva gent
En política i en política útil, no calen gent que es dediqui a escalfar les cadires i que actuï amb paternalismes i propis d’altres temps. Cal entendre que la política que transforma es fa al carrer i no en un despatx. Es fa amb lleis i no decrets fets a corre-cuita amb la missió de fer-se el superheroi i treure rèdit electoral. Cal entendre que la política actual és una vocació temporal que té data de caducitat i sobretot un servei al bé comú. No entendre que la política es una part de la vida que té un principi i un final fa embrutar al sistema de valors que dins la societat, sosté a tots i totes.
La Catalunya fidel al seu poble encara ha d’aparèixer i quan ho faci, no tinc dubte, esdevindrem una societat millor feta de persones que viuen senzillament perquè tothom visqui de manera raonadament senzilla. És evident que ha arribat el moment de prioritzar el benestar grupal abans que la supervivència, per legítima que sigui, de qualsevol dirigent públic. Aferrar-se als càrrecs ens fa dèbils com a sistema democràtic i hem d’aprendre a defugir-ne si volem recuperar la iniciativa i dotar-la d’un sentit just, responsable, honest i insubornable per fer millor la petita porció vital de cada ciutadà i/o ciutadana.
Per la dignitat d’un poble o millor de tota la seva gent però també amb la convicció de que podem aconseguir tot allò que desitgem si deixem de banda els individualismes institucionals i personals, he compartit aquesta reflexió, tan pròpia d’algú que es sent tan arrelat el seu país i a la cultura d’un món tan globalitzat al qual hem de plantar cara.
