Com cada any es celebra el Dia Internacional de les Dones i com cada any les pancartes i els discursos es quedaran en això, simples discursos. Es va avançant en igualtat, sobre el paper i en sectors públics, més no en el privat i familiar. Queda en perpetu relat les cures intrafamiliars per part de les dones cuidadores. Elles són les que es veuen abocades en deixar feines o reduir jornades i per tant a reduir les seves pensions de jubilació laboral.
L’amor no paga factures, és una reivindicació totalment vigent que s’hauria de repensar
L’administració, per tant, té persones no assalariades que assumeixen feines que pertocaria repartir entre tots els implicats (sobretot en casos de cures de fills o germans amb discapacitat, criances perllongades i malalts de llarga duració de l’entorn familiar) estalviant-se posar personal i recursos econòmics. No hi ha cap llei que contempli pagar uns autònoms a temps parcial, ni cobrar ja de gran per haver deixat de treballar per cuidar. Cal conscienciar els polítics i a la societat.
Les dones no poden seguir sent les eternes perdedores. Les generacions que venen empenyent no haurien d’haver d’abandonar els seus somnis per un buit legislatiu i amnesia social. Recordem que no es per manca d’estima a qui ho necessita, és per que hagi un repartiment just. La minva d’ingressos que representa haver de deixar la feina o l’esgotament pel repartiment de temps entre feina fora i a casa, no està valorada, per això el lema: l’amor no paga factures, és una reivindicació totalment vigent que s’hauria de repensar.
