A primers d’octubre aquest mateix mitjà es feia ressò de la crítica que l’entitat ACIC ha realitzat sobre l’app que TMB ha llançat per les persones amb discapacitat visual.
Més enllà del cas concret, i de les millores que calguin o no sobre l’app, crec que existeix un debat de fons que cal abordar: ¿Quin ha de ser l’ús racional i raonable de la tecnologia per millorar les condicions de vida de les persones?
Es tracta doncs, al meu parer, d’un debat que va molt més enllà de les condicions de vida de les persones amb discapacitat, es tracta en tot cas, d’un debat social que interpel·la a tothom, i on les persones amb discapacitat hi tenen molt a dir. És bo, doncs, des del sector de la discapacitat prendre posició i participar del debat públic.
Pot semblar un punt apocalíptic, però en el llenguatge de la ciència ficció, si prenem el seu rigorós significat, avui per avui tots ja som ciborgs, entenent que un ciborg és un ésser format per matèria orgànica i dispositius tecnològics (cibernètics) que tenen per objectiu millorar les capacitats de la part orgànica.
Ja Umberto Eco, a la novel·la “El nom de la rosa” ens situa a Fra Guillem de Baskerville, en el segle XIV, posant-se unes primeres i primitives ulleres. Així ja estava iniciant aquest camí de millorar les seves capacitats corporals amb tecnologia.
Ara, amb aquesta nova normalitat que ens ha tocat viure en plena pandèmia de la Covid-19, la velocitat d’implantació de la tecnologia s’ha accelerat i ha pres una velocitat encara més ràpida sobre la que, un cop passada la pandèmia, caldrà aturar-nos i reflexionar-hi. A més velocitat d’implantació tecnològica, més incerteses i segurament més risc d’exclusió.
Les presses són males conselleres, i per això caldrà aturar-se i avaluar què s’ha fet bé i què no. Però el cas és, que el moment actual de la pandèmia, ens duu a totes i tots a una situació discapacitant tactil·lar, és a dir, la lectura en braille, o el simple fet de tocar o palpar coses a l’espai públic, esdevé un risc. Cal una alternativa per aconseguir una
accessibilitat segura. I recórrer a la tecnologia és una opció per poder millorar l’accessibilitat comunicativa donant alternatives a totes les persones amb discapacitat visual, amb discapacitat auditiva o amb discapacitat intel·lectual.
Es poden incorporar senyals acústics als serveis i a la via pública, o elements complementaris als sistemes d’informació als usuaris de transport. Però en tot cas, la tecnologia és i ha de ser un aliat estratègic per a totes i tots, també per a les persones amb discapacitat.
De ben segur l’app de TMB no és la solució definitiva, però és una iniciativa que millora la informació i complementa l’accessibilitat ja existent. Una tecnologia que ens permet rebre una bona i correcta informació de les parades, de les línies, del temps de transport i, en síntesi, de tot el servei.
Per això, tant des del Institut Municipal de les Persones amb Discapacitat (IMPD) com des de moltes entitats de persones amb discapacitat, es col·labora amb tots els serveis públics, institucions i empreses, per trobar elements de millora de l’accessibilitat, cercant i testejant tecnologies i innovacions que es proposen, així com desenvolupant accions vers la divisòria digital.
De ben segur no sempre tot són encerts, i ja arribarà el moment de fer valoració, però el què sí és rellevant, i vull subratllar, és la importància d’emprendre el debat sobre l’ús intensiu de la tecnologia, sobretot en el moment actual.
Joan R. Riera – Regidor president de l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat
Comentari oportú i amb aportació d’idees interessants per a obrir un debat. Obrir al futur sense menysprear les bases sensorials és una necessitat urgent per a evitar debats estèrils i avançar decididament en solucions per a tothom.
Totalment d’acord