Hi ha situacions que només arribem a entendre de veritat quan ens toca viure- les en primera persona.
El passat estiu ha conviscut amb mi un dolor toràcic que, tot i que des de fora pugui semblar una qüestió puntual, ha acabat condicionant pràcticament totes les meves activitats quotidianes. Una cosa tan senzilla com aixecar-me del llit, vestir-me, ajupir-me, caminar, dormir o fer determinades tasques domèstiques pot convertir-se en un exercici de paciència.
I, sobretot, m’ha obligat a aturar-me.
No és fàcil assumir que durant uns dies no pots fer les coses al ritme al qual estàs acostumat. Que el teu cos estableix uns límits que no pots negociar. Que activitats que habitualment fas de manera automàtica requereixen ara atenció, precaució i, fins i tot, ajuda.
Aquesta experiència, encara que sigui temporal i limitada en el temps, m’ha fet pensar molt en les persones que conviuen cada dia amb una condició física.
Sé que la meva situació no és comparable amb la realitat d’una persona que viu amb una discapacitat física permanent. En el meu cas, confiava en què el dolor desapareixeria i que progressivament podria recuperar la meva normalitat. Però precisament aquesta temporalitat m’ha permès apropar-me, encara que sigui mínimament, a una realitat que moltes persones afronten cada dia.
Quan estàs bé, moltes vegades dones per fet coses tan bàsiques com caminar sense dolor, pujar unes escales, carregar una bossa, conduir, cuinar o simplement canviar de postura en una cadira.
Quan el cos deixa de respondre com esperaves, aquestes accions adquireixen una altra dimensió.
També canvia la percepció del temps. Un dia amb molèsties pot fer-se llarg. Una setmana pot semblar interminable. I aleshores entens una mica millor què significa conviure durant mesos o anys amb una limitació que no has escollit i que condiciona la teva autonomia.
Hi ha, a més, una part emocional de la vulnerabilitat de la qual parlem menys.
Acceptar que necessites descansar pot resultar difícil. Demanar ajuda també. I reconèixer que durant un temps no pots fer determinades coses pot afectar la teva autoestima i la sensació d’independència.
Tanmateix, aquests dies m’estan ensenyant una cosa important: necessitar ajuda no ens fa menys valuosos.
Una societat veritablement inclusiva no hauria d’exigir a una persona amb discapacitat que s’adapti constantment a un món dissenyat sense tenir-la en compte. Hauríem d’aspirar a construir entorns on l’autonomia sigui possible i on demanar suport no impliqui sentir-se una càrrega.
La vulnerabilitat forma part de la condició humana. Tots, en algun moment de la nostra vida, podem passar de ser persones completament autònomes a necessitar que algú ens doni un cop de mà. Una lesió, una malaltia o simplement el pas dels anys poden recordar-nos que la independència absoluta és, en bona part, una il·lusió.
Potser per això hauríem de mirar d’una altra manera les persones amb diversitat funcional.
No des de la llàstima, sinó des del respecte. No des de la idea que són persones que “no poden”, sinó des de la comprensió que moltes vegades poden fer moltíssimes coses, però necessiten que l’entorn sigui accessible, flexible i raonable.
Una societat veritablement inclusiva no hauria d’exigir a una persona amb discapacitat que s’adapti constantment a un món dissenyat sense tenir-la en compte. Hauríem d’aspirar a construir entorns on l’autonomia sigui possible i on demanar suport no impliqui sentir-se una càrrega.
Aquells dies també m’han fet valorar un aspecte que sovint passa desapercebuda: la normalitat.
Poder aixecar-te sense dolor. Caminar sense pensar en cada moviment. Dutxar-te sense por que una determinada postura et provoqui molèsties. Dormir tota la nit. Sortir de casa i fer allò que tenies previst.
La normalitat no sembla extraordinària fins que la perds.
Darrere de cada discapacitat, abans que una limitació hi ha una persona. Amb les seves capacitats, els seus projectes, les seves preocupacions, els seus somnis i, sobretot, amb el mateix dret que qualsevol de nosaltres a viure amb dignitat
Per això vull quedar-me amb una visió positiva d’aquesta experiència. El dolor m’ha obligat a reduir el ritme, però també m’ha permès observar. M’ha recordat que el cos té límits, que tots podem ser vulnerables i que mai hauríem de mesurar el valor d’una persona en funció d’allò que el seu cos pot o no fer.
Ara que he recuperat completament la meva activitat habitual, probablement tornaré a fer moltes coses sense pensar-hi.
Però espero conservar aquesta mirada.
Perquè potser un dels aprenentatges més importants que pot deixar-nos una situació temporal de vulnerabilitat és precisament aquest: aprendre a mirar amb més empatia aquelles persones que viuen aquesta vulnerabilitat cada dia.
I entendre que, darrere de cada discapacitat, abans que una limitació hi ha una persona. Amb les seves capacitats, els seus projectes, les seves preocupacions, els seus somnis i, sobretot, amb el mateix dret que qualsevol de nosaltres a viure amb dignitat.
El dolor ha desaparegut.
L’empatia que m’ha ensenyat aquesta experiència hauria de quedar-se.
