Josep Cuní és una de les veus més reconegudes del periodisme català, amb una trajectòria sòlida vinculada especialment a la ràdio i la televisió. Amb un estil directe i exigent, ha sabut connectar amb generacions d’oients i espectadors, convertint la informació en un espai de reflexió col·lectiva. Fill de Tiana, mai no ha perdut el vincle amb els seus orígens, que defineixen, en part, la seva manera d’entendre el món.
Al llarg de la seva carrera, Cuní ha defensat un periodisme compromès amb la societat, allunyat del soroll i centrat en la responsabilitat informativa. La seva mirada posa l’accent en la necessitat de situar les persones al centre del relat, donant veu també a aquells col·lectius que massa sovint queden fora del focus mediàtic.
En aquesta entrevista per a ‘Plantant Cara’, reflexiona sobre el paper dels mitjans en la construcció d’una societat més inclusiva i sobre com abordar la discapacitat des del respecte i la normalització. Amb esperit crític, admet que s’han fet passos endavant, però també que encara queda camí per recórrer, especialment en el to i en la presència real de la diversitat dins les redaccions.
Des d’aquí, només em queda agrair la seva generositat i claredat a l’hora de compartir reflexions que interpel·len directament l’ofici i la societat. En un moment en què el periodisme es veu sotmès a tensions constants, converses com aquesta reivindiquen el seu paper essencial: el de mirar de cara la realitat, explicar-la amb rigor i contribuir, sense excuses, a construir un món més just i inclusiu.
Qui és Josep Cuní?
El fill gran dels peixaters de Tiana.
Què és, per a tu, una discapacitat?
Una realitat amb la qual es pot conviure i lluitar. No defineix una persona, però sí que posa a prova el seu entorn i la seva capacitat de resposta.
Tens alguna persona propera diagnosticada d’alguna discapacitat?
Sí. Vaig tenir una cosina que va enlluernar tota la família pel seu coratge i per la seva capacitat d’afrontar les seves progressives limitacions.
Com va sorgir la teva vocació de periodista?
De petit, escoltant la ràdio. Volia explicar a la gent allò que li passava a la gent.
Creus que els mitjans actuals donen prou espai a la diversitat i a les persones amb discapacitat?
S’ha avançat molt en els darrers anys, però segurament encara no prou.
Què canviaries en la manera com es comunica la inclusió i la discapacitat als mitjans?
El to. De vegades encara és condescendent i sembla que es busqui més la compassió que no pas la solidaritat.
Com penses que el periodisme pot contribuir a una societat més justa i inclusiva?
El periodisme té l’obligació de contribuir a una societat més justa i inclusiva; és una de les seves funcions. Si es manté ferm en la seva identitat, no hauria de suposar cap esforç addicional. I si amplia la mirada i es preocupa més pels seus oients, lectors i telespectadors que pels resultats d’audiència, aquesta contribució ja ve donada.
Si poguessis donar un consell a algú amb una discapacitat que vol començar en el periodisme avui, quin seria?
Que no es planyi ni s’aturi. Sempre endavant.
Què creus que falta perquè la diversitat sigui una realitat als equips periodístics?
Que aquesta diversitat estigui present de manera natural dins dels mateixos equips.
Si poguessis entrevistar qualsevol persona del món, viva o morta, qui seria i per què?
A qualsevol persona que ajudés a millorar la societat en qualsevol sentit, tant si és públicament reconeguda com si no.
Què t’ha ensenyat el periodisme sobre les persones i la societat?
Que no hi ha persones poc importants, com diria el poeta. Que tothom ho és. I que el periodisme ho ha d’exposar deixant d’utilitzar l’expressió “persona anònima”, perquè ningú és anònim.
Si poguessis definir la teva filosofia de vida en una frase, quina seria?
“A la vida, jove, faci el que pugui. Però, sobretot, no faci el ridícul.”
Quins són els teus referents?
En tinc molts, afortunadament. I de cadascun d’ells n’he pres un mos.
Quina opinió tens de les entitats del tercer sector?
Fan una feina encomiable i no sempre es tenen informativament prou en compte.
Quina opinió tens de l’existència del Diari de la DisCapacitat?
Que ajuda a normalitzar el país i les persones.
