En un món que cada vegada reclama més veus diverses i mirades inclusives, conèixer experiències com la de Mireia Vera esdevé essencial per entendre com la comunicació, l’educació i l’esport poden confluir en la construcció d’una societat més justa. La seva trajectòria, marcada pel compromís amb les persones i per una presència activa en l’àmbit esportiu, ens convida a reflexionar sobre la importància de trencar barreres i generar espais on tothom tingui cabuda.
Des de la seva experiència en l’educació i el contacte diari amb infants amb diversitat funcional, Mireia ofereix una mirada propera, humana i realista de la discapacitat. Lluny dels estereotips, la defineix com una manera diferent d’entendre la vida, posant en valor la riquesa de la diversitat i la necessitat d’escoltar i comprendre cada realitat des del respecte i l’empatia.
L’esport, especialment el futbol femení, apareix en el seu discurs com una eina poderosa de transformació social. A través de petits gestos i grans iniciatives, es poden generar referents, visibilitzar realitats sovint invisibilitzades i contribuir a construir una societat més inclusiva, on la diferència no sigui un obstacle sinó un valor afegit.
Des d’aquí volem expressar el nostre més sincer agraïment a Mireia Vera per la seva generositat, la seva mirada compromesa i les seves reflexions. La seva veu suma, inspira i ajuda a continuar plantant cara als reptes socials amb determinació, sensibilitat i esperança.
Qui és Mireia Vera?
Soc una persona que treballa en l’àmbit de la comunicació i l’educació. També sóc entrenadora a la Queens League des de fa 2 temporades.
Què és per a tu la discapacitat?
Una manera diferent d’entendre la vida.
Dins del teu entorn més proper, tens alguna persona diagnosticada d’una discapacitat?
A les escoles treballo dia a dia amb infants diagnosticats amb alguna discapacitat.
Quina tasca creus que ha de portar a terme el periodisme a l’hora de fer una societat més inclusiva?
Donar visibilitat i veu a persones de tot tipus i que surtin del marc normatiu establert en una societat, només d’aquesta manera es podran trencar estereotips.
De quina manera creus que l’esport pot evitar certs estereotips i lluitar per una societat sense barreres?
Donant visibilitat a aquestes persones que veuen i viuen la vida d’una manera diferent, amb petits actes com per exemple l’Aitana que va portar les botes pel dia de la Síndrome de Down, les lliga Genuine que organitza la lliga i que son mixtes, celebracions que han fet els esportistes referents a la convivència amb alguns infants que tenen discapacitat.
L’esport pot ajudar a visibilitzar la discapacitat amb una actitud normalitzada, manifestar una actitud empàtica i respectuosa envers un mateix i els altres
Què els hi diries als pares d’un esportista diagnosticat d’una diversitat funcional que té por a apuntar el seu fill o filla a un esport d’equip per risc de discriminació?
Que no tinguin por. Que ho probin, que puguin explicar obertament quines necessitats té el seu infant a les persones que comparteixen el seu dia a dia. O inclús que ho pugui fer el mateix infant. D’aquesta manera penso que les persones que comparteixin equip amb el seu infant entendran molt millor el perquè de tot plegat i el podran acompanyar millor. A vegades s’intenta amagar i normalitzar però cada vegada tinc més clar que és important que l’infant i la resta sàpiguen què li passa o què necessita més l’altra persona.
Què els hi diries a aquells clubs esportius que sent una referència en l’àmbit femení, encara avui, no tenen aquella vessant inclusiva a favor de la discapacitat?
Entenc que és un pas molt complicat perquè el futbol femení fa pocs anys que està en alça, que les famílies poden portar la seva filla a futbol sense problemes i cada vegada hi ha més oferta de clubs que estan obrint la seva secció femenina. Amb això vull dir que jugadores de futbol femení amb discapacitat costaria a dia d’avui poder fer un equip i una lliga. Els hi passa a la selecció espanyola de futbol femení de noies paràlisis cerebral, els hi costa trobar jugadores en tot el territori espanyol per poder confegir la selecció. En altres països sembla que porten un temps d’avantatge. Tot i això també valoraria positivament poder incloure futbolistes amb alguna discapacitat en els equips dels clubs.
Què creus que pot aportar el futbol femení a la discapacitat?
Que les barreres que ha pogut trencar el futbol femení i en aquest cas la dona dins el món de l’esport, puguin marcar el camí per seguir per visibilitzar la discapacitat i l’esport.
Quins valors creus podem extreure de l’esport i que siguin útils per conviure amb una discapacitat de manera normalitzada?
Visibilitzar la discapacitat amb una actitud normalitzada, manifestar una actitud empàtica i respectuosa envers un mateix i els altres.
Quins són els teus referents?
Els meus referents com a entrenadors son: Natalia Arroyo i Jonathan Giráldez.
Què opines de l’existència de l’existència del Diari de la DisCapacitat?
Una bona oportunitat per donar veu i escoltar històries i opinions de tot tipus, bona sort i bona iniciativa!
