Es parla molt de la solitud del cuidador. Però… La solitud del cuidador o l’amargor de la persona cuidada. Què prefereixes?
Jo cap, ni la persona cuidada ni cuidador però estic més proper de la persona cuidada que del cuidador per sort o per mala sort però evidentment que ho canviaria sense signar. Sí, ho canviaria perquè entre altres coses si sóc un cuidador remunerat puc canviar de feina cosa que si sóc una persona cuidada pagant mai no podré canviar. Una altra cosa és el cuidador imposat per un pare, un fill, un familiar…
El pacient, l’invàlid, el malalt… és la persona cuidada, el cuidador remunerat és el que moltes vegades fa emmudir la cura perquè el molesta que li digui què ha de fer.
La soledat del cuidador remunerat no existeix, hi ha la soledat del cuidador familiar i la de la persona cuidada. La solitud de la persona cuidada és de llibre, és un poema èpic gravat al cervell amb lletres exclusives, és una solitud seva que viurà i morirà amb ell, una soledat acompanyada en moltes ocasions de tristesa, malenconia, disgust… Una solitud obertament estructurada perquè si la persona cuidada posa punts sobre les ies, el cuidador desapareix.
La solitud de la persona cuidada és endèmica, és tan veritat com la seva dependència, és així perquè la seva vida està infravalorada, tant que gairebé sempre es converteix en amargor.
