
La pel·lícula ‘We have a dream’ busca “fer llum sobre el món de la discapacitat, un àmbit invisible per a moltes persones, i aconseguir amb això que la mirada general sobre els seus habitants canviï”, va assegurar a Servimedia el director i guionista francès Pascal Plisson.
Conegut per la seva pel·lícula ‘Camí a l’escola’ i pels seus documentals sobre natura, Plisson reuneix en aquest treball les històries de sis nens i adolescents amb diferents discapacitats a diferents parts del món: Maud, una noia francesa de 13 anys amb implant coclear i discapacitat física; Antonio, un nen autista de 10 anys brasiler; Charles, un estudiant cec i kenyà que somia córrer de forma professional; Xavier, un nen albí de Rwanda, i Nirmala i Khendo, dues nenes nepaleses que van patir greus amputacions a causa del terratrèmol del 2015.
“A priori són tots casos molt diferents”, va apuntar Plisson, que ha dedicat anys de feina a buscar aquestes històries ia parlar amb els protagonistes. Tot i això, tots tenen alguna cosa en comú: “amb voluntat i esforç”, han aconseguit “superar barreres” i “són exemple d’inclusió. Com qualsevol nen o nena de la seva edat, tenen somnis, aspiracions i problemes. Qui va dir que les persones amb discapacitat no poden somiar de res?”, es va preguntar Plisson.
LLIÇONS DE VIDA
Al llarg d’una hora i mitja de pel·lícula, l’espectador s’acosta a la vida d’aquests petits i de les famílies per comprendre algunes claus del seu èxit en condicions tan complicades. Són lliçons de constància, valentia i amor. El cas de Charles ho exemplifica a la perfecció. Ell estudiava en una escola específica per a nens cecs, però el seu pare pensava que “això era viure en una bombolla i que el seu fill s’havia d’enfrontar al món real”. Gràcies a la seva tenacitat, Charles ara estudia en un centre integrat i, com molts nens i joves kenyanes, entrena cada dia per complir el seu somni de convertir-se en corredor professional. Tot amb lajuda d’un noi de la seva edat que li serveix de guia.
Va ser també la lluita de la seva mare el que va aconseguir que Xavier rebés educació. A causa de l’estigma que pesa sobre les persones albines a Rwanda, no li van permetre matricular-se a l’escola del seu poble, on el perseguien. Al costat d’aquesta valenta dona, Xavier es va traslladar a l’altra banda del país. “Allà van trobar un centre que sí que admetia albins”, explica Plisson, i “ara viu completament feliç i integrat amb els seus companys”.
A les vides de Nirmala i Khendo va tenir en canvi un paper decisiu l’amistat. “Sense conèixer-se de res, totes dues es van despertar a la mateixa habitació de l’hospital”. Totes dues havien patit greus amputacions a causa del terratrèmol que va devastar el Nepal el 2015″. “Des d’aleshores no se n’han separat”, va declarar Plisson. “Juntes s’han reconstruït” i s’ofereixen “suport mutu per continuar les seves vides. Nou anys després, ho han aconseguit”, va assenyalar el director de cine.
HISTÒRIES D’AMOR
“Aquestes joves donen un exemple de resiliència meravellós”, encara que, segons la seva opinió, la “més bella història d’amor (de les recollides a la pel·lícula) és la d’Antonio”. De pell fosca i amb autisme sever (no es comunica oralment), “la vida d’Antonio semblava condemnada quan el seu pare va quedar paraplègic a causa d’un accident de trànsit. Fins que va arribar la parella que el va acollir primer i després ho va adoptar”. “El seu compromís amb l’Antonio és total i, gràcies al seu amor, aquest nen somriu i és feliç”.
També es palpa l’amor entre Maude, la seva germana Romie i el pare de totes dues. Tots tres van assistir a la presentació de ‘We have a dream’ a Madrid, ja que aquesta noia de 16 anys (13 en el moment de l’enregistrament) és una altra de les protagonistes del documental. Ella va néixer molt prematura (després de sis mesos de gestació) ia més de patir l’amputació d’una cama, utilitza implants coclears per poder sentir. “Em van oferir la possibilitat d’anar a una escola especial per a nens amb discapacitat auditiva”, recorda Maud, però “els meus pares van dir que no”. Com ells volien, Maud va a l’institut del seu barri amb la seva germana i els seus amics”; és a més una gran esportista i ballarina.
REPTES PENDENTS
“Quan Pascal em va contactar, em va semblar una gran idea poder explicar la meva història perquè la gent comenci a veure d’una altra manera les persones amb discapacitat”. La jove reconeix que “s’ha evolucionat molt”, però “encara queden barreres i prejudicis per superar”. Tot i que no és el seu cas, Maud coneix “molts amics amb discapacitat que van patir bullyng a l’escola” i “trobar feina resulta molt difícil per a nosaltres”. I això a França, on l’Estat garanteix el dret a l’educació i sufraga les operacions, les pròtesis, les ulleres, les cadires de rodes i els articles de suport.
“A molts països, hi ha nens que no poden accedir a les pròtesis que necessiten per caminar, llegir o estudiar”, abunda Plisson. Sense embargo, “i això és el que jo vaig voler ressaltar”, amb “molt esforç i amor, s’obren camí cap als seus somnis”.
Plisson, que reconeix que fins i tot abans de ‘We have a dream’ mai havia tingut contacte amb el món de la discapacitat, va arribar a ell “de casualitat”, quan rodava ‘Camí a l’Escola’. “A l’Índia vaig conèixer un nen en cadira de rodes a qui els seus germans petits empenyien a través de carrers impossibles per arribar a l’escola. Un cop allà, els seus companys l’hissaven a pols per salvar les escales i poder entrar a classe. Va ser una lliçó per a mi i vaig saber que ho havia d’explicar”.
Per això va contactar amb l’ONG Handicap Internacional. “Em van ensenyar molt” i, amb la seva ajuda, “vaig poder conèixer els protagonistes de la meva pel·lícula”.
Pascal ha viatjat fins a tres vegades al Brasil, el Nepal, Kenya i Rwanda per passar temps amb aquests nens. Per descomptat, va ser “més fàcil amb Maud”, va admetre, amb qui “m’he reunit moltíssimes vegades”. “Per mi, és fonamental conèixer tots aquells que apareixeran a les meves pel·lícules i explicar-los per què és important la seva participació”, va detallar. És el truc perquè al rodatge siguin naturals i espontanis.
Així es mostren tots a ‘We have a dream’, que només a França ja han visualitzat més de 140.000 escolars.
[…] Diari de la DisCapacitat […]