Begoña Dacal, resident d’El Barco de Valdeorras a Ourense, contempla el món des de la terrassa de casa seva, un espai amb vistes al riu Sil. Aquesta terrassa és el seu vincle amb l’exterior, ja que una malaltia degenerativa, l’atàxia de Friedrich, l’ha deixat en una cadira de rodes. La seva llar, ubicada en una vall, es va salvar de les flames, però ella ha viscut de primera mà com el paisatge que l’envolta ha passat del verd al negre.
Aquesta gallega de 56 anys encara recorda amb angoixa com el foc s’apropava. En una entrevista amb l’agència de notícies Servimedia, Begoña Dacal va explicar que «les muntanyes cremaven i el foc era molt a prop. Jo estava sola i no sabia què fer. A més, acabo de passar una pneumònia i sentia que m’ofegava pel núvol tòxic del fum». A més, va afegir: «les muntanyes i els pobles propers cremaven a gran velocitat. La meva casa és a pocs quilòmetres de San Vicente de Leira i desgraciadament tothom ha vist com ha quedat el poble. Ja no hi ha poble». L’incendi de Larouco va calcinar més del 90% de les cases d’aquesta petita localitat de Vilamartín de Valdeorras.
San Vicente de Leira, sobrenomenada ‘la Pompeia gallega’, és ara un munt de cendres on a penes queden les estructures d’algunes cases. Begoña està convençuda que viure en una vall els va salvar d’un dels pitjors incendis de la història de Galícia. A més dels danys materials i personals, ja que segons dades d’Effis de Copernicus, 344.417 hectàrees han cremat a Espanya en 224 incendis aquest any, i quatre persones han mort, aquestes catàstrofes deixen una empremta psicològica. La Xunta de Galícia ja ha convocat ajudes per als afectats, però aquestes no podran pal·liar l’angoixa de Begoña.
Begoña Dacal, que té una discapacitat severa, està en tractament amb tranquil·litzants des que va esclatar el primer incendi. Assegura que «el poble es va omplir d’un fum irrespirable. Ens van dir que era un núvol tòxic i que no podíem sortir al carrer ni obrir finestres ni terrasses, amb 40 graus de temperatura! I vaig tenir una crisi d’ansietat molt forta». La seva germana la va haver de dur a l’hospital més proper perquè sentia que li faltava l’oxigen. «Va ser horrorós i vaig passar por. A més, encara la tinc, de nit em desperto angoixada pensant que es reactiva el foc», confessa la veïna.
La seva terrassa era el seu vincle amb el món, i durant la pandèmia, el color verd era un element vital per a ella. Malauradament, assegura que «ara només veig el negre». La persona que l’ajuda a casa va netejar la terrassa i va omplir tres galledes amb cendres. Malgrat tot, algunes de les seves plantes van sobreviure. «Quina pena, quina pena!», repeteix constantment mentre mira al seu voltant.
La propera setmana, es preveu que els Reis d’Espanya visitin les zones més afectades pels incendis, inclosa la comarca de Valdeorras. Si Begoña té l’ocasió de contactar amb ells, els dirà: «Això no pot tornar a succeir. Aquesta por, aquesta angoixa, persones que han perdut vides, les cases que s’han destrossat, la naturalesa que s’ha perdut». A més, vol que rebin un missatge clar, que és que «cal invertir en prevenció d’incendis». Per a això, segons ella, «s’ha de destinar una part dels Pressupostos Generals de l’Estat i que després les diferents administracions adoptin les mesures necessàries».
