Una nova investigació internacional obre una via esperançadora per a la neurorrehabilitació i la millora de l’autonomia de les persones amb gran discapacitat física motòrica. Un estudi clínic ha demostrat que un implant col·locat a la medul·la espinal cervical aconsegueix millorar la força, la mobilitat i la rigidesa muscular en persones que pateixen paràlisi crònica al braç a conseqüència d’un accident cerebrovascular. El projecte, liderat per la Facultat de Medicina de la Universitat de Pittsburgh, se centra en pacients que, anys després de l’episodi, mantenen una capacitat extremadament reduïda per moure l’extremitat afectada.
L’assaig pilot, que ha estat publicat per la prestigiosa revista Nature Medicine, ha analitzat els efectes de l’estimulació elèctrica epidural en set persones amb hemiparesia crònica. Els participants presentaven dèficits motors profunds i se’ls van col·locar dos elèctrode de forma unilateral durant quatre setmanes. L’objectiu de la tecnologia no és moure el braç de manera artificial, sinó amplificar les senyals nervioses residuals que encara sobreviuen entre el cervell, la medul·la i la musculatura. Segons els experts, les connexions queden debilitades però no desapareixen, per la qual cosa l’implant funciona com un altaveu del sistema nerviós que, mitjançant petits polsos elèctrics, “facilita que aquestes senyals deteriorades es tornin a traduir en moviment útil”.
Els resultats han estat especialment satisfactoris per tractar-se de pacients en fase crònica. Amb el mecanisme encès, la funció motora va registrar una evolució positiva immediata, amb un augment mitjà del 32% en la força del braç i una millora de 5,6 punts a l’escala Fugl-Meyer. A més, el document detalla que “tots els participants van reduir l’espasticitat, aquesta rigidesa muscular que impedeix obrir la mà, estendre el braç o fer gestos quotidians”. De la mateixa manera, tres dels pacients que conservaven certa connectivitat cap als músculs digitals van millorar la motricitat fina de la mà i els dits, una de les seqüeles més complexes de tractar.
El treball ha estat coordinat per la Universitat de Pittsburgh amb la col·laboració de la Universitat Carnegie Mellon, la Universitat de Columbia, el Sistema d’Atenció Mèdica d’Afers Veterans de Pittsburgh i la Universitat Johns Hopkins. Entre els autors principals de l’article hi figuren Roberto M. de Freitas, Shovan Bhatia, Erynn Sorensen, Douglas J. Weber i Marco Capogrosso, aquest últim codirector sènior de l’estudi. Marco Capogrosso ha explicat que la clau és que “en estimular la medul·la espinal s’aconsegueix que les connexions residuals entre el cervell i la medul·la funcionin amb major eficàcia, el que permet produir moviments més precisos i con més força”.
L’assaig només va incloure nou hores d’entrenament en quatre setmanes, una dosi molt baixa en comparació amb els tractaments intensius habituals. Malgrat això, la millora final va ser de 6,6 punts a l’escala de mesura motora. Un dels avantatges d’aquesta línia de treball és que aplica una tecnologia que s’utilitza des de fa dècades per tractar el dolor crònic, adaptant-la ara a la recuperació funcional de la discapacitat física. Tot i així, l’equip mèdic demana prudència, ja que en tractar-se d’un grup reduït calen estudis més amplis per determinar quins perfils es beneficien més i quina és la durabilitat del tractament combinat amb fisioteràpia.
De moment, el sistema funciona com una neuropròtesi assistiva de suport, és a dir, l’extremitat respon millor sobretot quan el dispositiu està actiu, de manera similar a un audiòfon. Segons l’assaig, el pròxim repte “serà comprovar si una estimulació més perllongada, combinada amb rehabilitació física, pot transformar aquest benefici immediat en una recuperació més duradora”. L’ictus és una de les principals causes de discapacitat en adults i aconseguir accions com obrir la mà, botonar-se una camisa o subjectar una tassa suposa un canvi enorme per a l’autonomia personal. Les conclusions destaquen que “la troballa és potent perquè mostra millores amb molt poques hores d’exercici actiu i en pacients amb seqüeles cròniques, un grup que sol tenir poques opcions de recuperació funcional”.
Secció patrocinada per
