En Quim Llisorgas proposa en aquesta ocasió a la secció ‘El Racó d’en Quim’ un tema i elabora ell mateix les preguntes, que responem entre els dos. En Quim es un apassionat de l’esport i suposo que per això em proposa parlar de la inclusió de les persones amb discapacitat a través de l’esport. Es fomenta a competir des de petit però com podem fer un esport més sa? Què hi ha més enllà de la competició, el resultat i el gènere.
Quin va ser el teu primer contacte amb l’esport?
Mireia: Jo vaig fer gimnàstica rítmica.
Quim: El meu primer contacte amb l’esport va ser quan vaig fer futbol sala amb 8 anys.
La competitivitat a l’esport ja es fomenta des de pràcticament els 3 o 4 anys. Imagina’t que tu estiguessis a dins la federació d’un esport. Com podríem fer per tenir un esport més atractiu i més inclusiu perquè gaudim tothom?
Mireia: Bravooo Quim! gran pregunta. Crec que cal més conscienciació ja d’infants això el primer, i fomentar que l’esport ha d’unir i no separar. Jo valoraria més l’esforç i la constància que no pas la tècnica. Faria un pòdium de quatre: or, platí, bronze i titani i que els jocs paralímpics i les lligues no professionals tinguessin cabuda a les televisions. L’altre dia vaig descobrir que hi ha un equip del Barça que es diu FC Barça Genuine per a persones amb discapacitat. Per exemple si es fomentés més seria un primer pas per a la inclusió i començaríem a tenir visibilitat perquè moltes vegades sembla que el no es veu… no existeix.
Quim: Primer de tot, des de petits els entrenadors haurien de fomentar més els valors i ser bon company i que tots tenen cabuda per jugar. I la segona cosa, que les famílies no inculquin als nens que siguin un Messi o un Cristiano Ronaldo. Que els deixin jugar i ser feliços. 
Fa anys que el futbol femení està lluitant per ser reconegudes com els nois, per fer un esport més just. Què hauríem de canviar per fer un esport amb les mateixes condicions?
Mireia: Haurien de canviar els interessos que mouen el món.
Quim: Per començar, tenir la mateixa repercussió que els nois, tenir tots els drets televisius (perquè algun partit no es va transmetre) i després cobrar com els nois. Quan aconseguim això llavors ja no debatrem d’una cosa que ja no s’hauria de debatre.
Què els hi diries a tots aquells pares que no volen que a l’equip dels seus fills/es hi hagi un jugador amb diversitat funcional?
Mireia: Com molt bé diu una amiga meva, els diria que canviessin la seva mirada i que tots podem aprendre de tots.
Quim: Que el seu fill pot ser el millor o el pitjor jugador del món però que poden aprendre valors.
