Les persones amb problemes de salut mental som persones que també patim problemes socials, fins al punt que els problemes socials són igual o més importants que els trastorns mentals mateixos. L’exclusió econòmica, és a dir, la falta d’una base material que faci possible la llibertat individual, n’és un exemple.
Malgrat això, se sol usar la denominació «persones amb problemes de salut mental» per referir les persones amb trastorns mentals. Aquesta denominació, però, se centra en l’individu en lloc de fer-ho en l’individu dins la societat, com ara la denominació internacional «persones amb discapacitat psicosocial», que refereix les persones amb problemes de salut mental dins de la societat. D’aquí l’adjectiu: «psicosocial».
S’argumenta que aquesta denominació compta amb consens. Cal fer-hi, però, algunes precisions. En primer lloc, una de les característiques del moviment en salut mental en primera persona és la seva diversitat, la qual es manifesta, també, en les diferents denominacions usades per referir el col·lectiu. En segon lloc, les organitzacions que defensen aquest consens no són representatives del col·lectiu, si més no, en termes qualitatius. Finalment, qui defensa el consens no sempre l’aplica: hem vist darrerament en salut mental com s’està usant el femení amb valor genèric sense consens.
Una denominació que posi el focus en l’individu dins de la societat és, indubtablement, més beneficiosa per un col·lectiu en lluita que una denominació que se centra només en l’individu, especialment, en salut mental. La medicalització dels problemes vitals o socials en són exemples.
El consens, en qualsevol cas, no és un fi, sinó un mitjà. Un mitjà per aconseguir millores.
Lluís Mercier
