Encara avui, quan pensem en la figura paterna, l’associem gairebé automàticament a estabilitat, equilibri i protecció. Però, què passa quan aquest pare conviu amb una condició psicosocial? Per què continuem posant en dubte, de manera gairebé instintiva, la seva capacitat de criança? Potser el problema no és la paternitat en si, sinó la mirada esbiaixada amb què la societat observa la salut mental.
Els homes amb trastorns de salut mental greus o persistents sovint carreguen una doble motxilla: la del propi diagnòstic i la de l’estigma social. Se’ls qüestiona si podran sostenir una rutina, si seran emocionalment disponibles o si representaran un risc per als seus fills. Aquesta sospita constant no només és injusta, sinó que invisibilitza els seus drets reproductius i familiars, així com el seu potencial real com a pares.
Des d’una perspectiva emocional, la paternitat pot ser un factor de protecció. Tenir un fill pot aportar sentit, motivació i estructura. Pot reforçar l’autoestima i generar un vincle afectiu profund que actuï com a motor de recuperació. La responsabilitat quotidiana, les rutines compartides i el sentiment de ser necessari poden contribuir a reduir l’aïllament social que acompanya moltes condicions psicosocials. No es tracta d’idealitzar la situació, sinó de reconèixer que la paternitat pot esdevenir un espai de creixement i estabilitat.
Potser ha arribat el moment de deixar de preguntar-nos si una persona amb una condició psicosocial pot ser un “bon pare” i començar a preguntar-nos quins recursos posem al seu abast
Ara bé, negar les dificultats tampoc seria honest. Les crisis puntuals, les possibles hospitalitzacions o els períodes d’inestabilitat poden afectar la continuïtat i la disponibilitat emocional. Aquí és on la comunitat té un paper clau. La criança no hauria de recaure mai en una sola persona, tingui o no un diagnòstic.
En aquest sentit, entitats com la Federació Salut Mental Catalunya insisteixen en la necessitat de combatre l’estigma i defensar una mirada basada en drets. De la mateixa manera, l’Organització Mundial de la Salut recorda que la salut mental és part indissociable del benestar global i que la inclusió social és un factor protector fonamental.
Potser ha arribat el moment de deixar de preguntar-nos si una persona amb una condició psicosocial pot ser un “bon pare” i començar a preguntar-nos quins recursos posem al seu abast. La paternitat no és una heroïcitat reservada a uns quants ni una imprudència per defecte. És una experiència humana complexa, diversa i, sobretot, plena de matisos. I només quan superem els prejudicis podem començar a parlar, de veritat, d’una societat més justa i inclusiva.
Avui Dia del Pare, reconeguem també aquells pares que, convivint amb una condició psicosocial, estimen, lluiten i cuiden cada dia, demostrant que la paternitat no es defineix per un diagnòstic, sinó per la capacitat d’estimar-hi incondicionalment.
