Montse Estrada: “Entitats i administració ens hem de preparar per atendre la creixent demanda de persones amb problemes de salut mental”

La Fundació sabadellenca Atendis fou de les primeres entitats sense ànim de lucre a néixer a la comarca del Vallès Occidental, amb el clar objectiu d’atendre les necessitats i acompanyar les persones amb discapacitat intel·lectual del territori. Va fer-ho l’any 1963 i, des d’aleshores, el seu equip de professionals treballa incansablement i dia a dia per millorar la qualitat de vida de les persones del col·lectiu i impulsar projectes innovadors que els ofereixin un futur més inclusiu i digne. L’entitat, que està especialitzada en serveis d’habitatge, actualment atén a un total de 250 persones en tres residències, una llar residència, un servei d’atenció diürna i un servei d’inserció laboral.

Aquest 2021, Atendis té l’orgull de celebrar el 10è aniversari d’un dels seus projectes més innovadors, el Centre Aral, que acull a 30 persones amb discapacitat intel·lectual lleugera o moderada, amb trastorns de conducta i/o problemes de salut mental associats. Un projecte d’èxit que suposà el primer pas de l’entitat en l’àmbit de la Salut Mental. En parlem amb la seva gerent, la Montse Estrada, qui, des del 2012 està al capdavant de la Fundació.

Ara ja fa 10 anys, però, en el seu moment, l’any 2011, el Centre Aral fou un projecte del tot pioner. D’on neix la iniciativa?

Aral neix en col·laboració amb la Generalitat per respondre a una necessitat palesa. No existien recursos residencials especialitzats en l’atenció a persones amb discapacitat intel·lectual lleugera o moderada i trastorns greus de conducta i era una qüestió que calia resoldre. Fins aleshores, aquestes persones estaven en altres recursos, sovint no adequats per a les seves necessitats, o continuaven amb les seves famílies, amb marcs de convivència força complicats. Al no estar en un recurs apropiat era molt més difícil que poguessin tenir una vida plena, que s’estabilitzessin i, fins i tot, que poguessin avançar i ser més autònoms.

Una necessitat, però, que després de 10 anys, encara no està coberta…

Malauradament, no ho està. A tot Catalunya no arribem a 10 centres especialitzats com Aral i és del tot insuficient, s’hauria de multiplicar almenys per 10 vegades per poder atendre la creixent demanda. Hi ha síndromes que tendeixen a disminuir o fins i tot a desaparèixer, però els problemes de salut mental i trastorns de conducta cada vegada estan més presents en la societat. Si a aquesta problemàtica li sumes una discapacitat intel·lectual, la necessitat és encara més complexa, ja que aquesta discapacitat els dificulta més la gestió de les emocions, factors estressants, conflictes, etc.

Per aquest motiu, cal fer un pas molt gran, d’una banda, d’adaptació de les entitats i preparació dels i les professionals, que fins ara s’ha centrat sobretot en suports generalitzats i, d’altra banda, de planificació, estratègia i aposta per part de l’administració pública. De fet, hi ha tanta demanda que a Aral, on hi tenim a 30 persones convivint, el criteri d’assignació de places sempre acaba sent la “urgència” i no per exemple, la proximitat a l’entorn familiar. Aquest fet fa que tinguem gent de tot el territori.

Com és el dia a dia de les persones residents a Aral?

Si deixem de banda l’època Covid, que evidentment ha condicionat molt el ritme de vida del centre, podem dir que tenen una vida força autònoma i plena. Conviuen en 3 unitats de convivència contigües de 10 places, on dormen en habitacions individuals, tenen zona d’higiene, menjador, sala d’estar i un pati força extens. Al matí, quan acaben les activitats de la vida diària, van a fer diferents activitats ocupacionals d’acord amb les seves capacitats i preferències. Es potencia l’esport (bicicleta, futbol, natació, tennis, petanca o senderisme, entre d’altres). També es promou la participació comunitària, duent a terme altres activitats en equipaments municipals com són la biblioteca o el centre cívic. Es procura que les activitats es realitzin fora del centre, acompanyats sempre dels suports necessaris, que es relacionin i s’aproximin a la comunitat. Això és bàsic per la seva normalització i socialització.

També s’impulsa la seva autonomia, per exemple, col·laborant amb les tasques de la llar o ajudant a mantenir els exteriors del centre.

Gaudeixen certament de força autonomia…

Sí, es procura que sigui així, sempre dins de les possibilitats i de cada cas. Amb el temps, a mesura que els anem coneixent i la seva conducta s’estabilitza, podem fer passos més enllà, com realitzar sortides sense acompanyament, agafar el transport per desplaçar-se sols o anar a visitar la seva família, sempre amb el seu consens.

Parlant de les famílies… entenem que un centre com Aral no només millora la qualitat de vida les persones que hi resideixen, sinó també de les seves famílies que, en molts casos, a casa no tenen les eines per poder atendre els problemes de conducta dels seus familiars.

Absolutament. El fet que puguem atendre els seus familiars aquí i donar-los una bona qualitat de vida és un canvi de vida absolut pels familiars.

Conviure amb aquestes persones, pot arribar a ser realment complicat i els familiars es desgasten. Per molt que hi hagi estima mútua, el dia a dia és molt dur i hi ha familiars que es troben desbordats. En casos extrems, en què la persona no controla absolutament la seva conducta, poden arribar a fer mal als seus familiars. Es viuen situacions molt dures, física i emocionalment i Aral és una finestra d’aire fresc per a tots ells. Al final, es redueix el temps que passen junts, però el vincle millora exponencialment pel que fa a la qualitat.

Com valores el projecte després de 10 anys?

Amb molta satisfacció. Es tracta del primer projecte en el qual Atendis s’endinsa en l’àmbit de la Salut Mental i ha estat un èxit. Vàrem detectar una necessitat i no ens equivocàvem, en absolut. Podem dir amb orgull que les 30 persones que conviuen a Aral ho fan feliçment i les seves vides han fet un salt qualitatiu molt important. Ho expressen ells, les seves famílies i també nosaltres.

Quina ha estat l’evolució del centre des que el vau obrir?

L’evolució clara és el fet que, ara, ens coneixem més, tenim més eines per anticipar-nos i prevenir l’aparició de conductes problemàtiques. Hem aconseguit consolidar rutines que funcionen, que ofereixen una estabilitat diària, una convivència amb harmonia, fet que ajuda a millorar la part conductual. Però la filosofia és la mateixa que als inicis: trobar un entorn estable per ser capaços de, passat un temps, puguin tornar a un recurs més obert.

En aquest sentit, hem pogut anar augmentant el nombre de persones que poden fer sortides amb la família. Fins i tot, ja hem aconseguit que una persona, després de viure uns quants anys amb nosaltres, hagi pogut anar a viure en una llar-residència.

L’horitzó que persegueix el sector, i tal com ho determina la Convenció dels Drets de les Persones amb discapacitat de l’ONU, és justament aquesta, potenciar l’autonomia de les persones amb discapacitat intel·lectual… és, també, la visió d’Atendis?

Absolutament. Oferir els recursos i les eines necessàries perquè les persones a qui acompanyem puguin tenir autonomia a la pròpia llar i fer vida independent és sempre l’ideal que defensem les entitats del sector. Ara bé, s’ha de ser realista i un model de vida independent no sempre és el més adequat per una persona. Per això, el model que més sentit té per a nosaltres és el de l’atenció centrada en la persona, és a dir, aquell que busca el millor suport segons les necessitats de cada cas. Tenir una atenció especialitzada en un servei residencial no ha de tenir una connotació “negativa”, a vegades potser és el servei que li podrà oferir una atenció més integral i aportar bona qualitat de vida i felicitat.

Quins reptes de futur teniu a Aral?

El repte principal és aconseguir, precisament, que cada vegada més persones puguin fer el pas a recursos més oberts, però sempre sense deixar de tocar de peus a terra. Desinstitucionalitzar és bo, però hi ha casos amb els quals cal ser prudent, ja que hi ha persones que han patit molt i aquí s’hi troben molt a gust; marxar podria ser contraproduent. Amb aquestes persones, el repte és bàsicament incrementar el seu benestar emocional, acompanyar-les i donar-los una vida el màxim de plena.

I el país? Quins reptes urgents creus que hauria d’atendre el nou Govern?

Sens dubte, donar sortida a les llistes d’espera i actualitzar i dignificar els mòduls i tarifes dels serveis socials d’atenció a les persones amb discapacitat.

D’una banda, cal cobrir la necessitat de places arreu del territori amb una visió partint d’una bona diagnosis i horitzó a mig/llarg termini, fer nous projectes d’habitatge centrats en la persona, com Aral, que prioritzin la qualitat de vida i que vagin més enllà del servei assistencial. I no deixar de banda la Salut Mental, fer projectes especialitzats o almenys analitzar la demanda creixent i buscar solucions.

Les entitats tenim tota la voluntat, però necessitem que l’administració ens hi acompanyi, ens doti dels recursos i les eines per a poder créixer. No només es tracta de crear una infraestructura, sinó de mantenir el servei i donar-li continuïtat, i això requereix d’un compromís clar i a llarg termini de l’administració, més enllà de candidatures i mandats. Per això, considero que el què cal és fer un bon treball de diagnòstic, per dissenyar una bona planificació de futur.

I d’altra banda, revisar els mòduls i tarifes…

Exacte, cal actualitzar i incrementar les tarifes i mòduls. Si volem continuar donant una bona atenció a les persones, hem de poder-hi destinar els recursos suficients i dignificar les condicions de treball. Els i les professionals de les entitats fan una tasca essencial. El què ha passat aquest any, amb la Covid, n’és un bon exemple; s’hi han deixat la pell, en primera línia, atenent als més vulnerables.

Si anéssim més enllà, necessitaríem més mans i més recursos per a poder oferir una atenció més individualitzada i impulsar més projectes especialitzats. Ara bé, d’entrada, cal recuperar el què vam perdre amb les retallades i la congelació de tarifes fa prop de 10 anys. Els últims dos anys s’ha anat recuperant, amb una pujada minsa d’aquestes tarifes, però encara del tot insuficient. Cal, per tant, un pla de recuperació del sector, per, en primera instància, millorar les condicions dels professionals, però també per garantir la viabilitat de les entitats i poder invertir i renovar els serveis.