Marc Vilar: “L’administració vulnera l’obligació que el 5% dels taxis siguin adaptats per falta de voluntat política”

L’advocat del Col·lectiu Ronda explica una reclamació presentada davant l’administració

roda-premsa-col·lectiu-ronda-administració-taxis-adaptats-falta-voluntat-política
Un moment de la roda de premsa celebrada ahir // Foto: Col·lectiu Ronda

El Col·lectiu Ronda va acollir ahir una roda de premsa per explicar la reclamació que han fet arribar un grup de 15 persones amb diversitat funcional amb el suport de l’Oficina de Vida Independent perquè l’administració compleixi amb l’obligació que un 5% dels taxis siguin adaptats per a persones amb mobilitat reduïda. Aquest era el pas previ abans d’interposar una demanda judicial contra l’Institut Municipal del Taxi (IMET) de l’Àrea Municipal de Barcelona (AMB) per vulneració dels drets de les persones amb discapacitat.

“La normativa és absolutament taxativa al respecte; des del passat 30 de desembre de 2017 és obligatori que el 5% dels taxis que operen a cada localitat siguin vehicles adaptats i estiguin a disposició de les persones amb discapacitat i necessitats especials de mobilitat”, va assegurar a la roda de premsa Marc Vilar, advocat del Col·lectiu Ronda que assessora el grup de reclamants. 

BANER_300X250

Vilar va apuntar que ”en el moment d’aprovar-se el Reial Decret 1544/2007 es va atorgar un termini prou ampli i generós de 10 anys per aconseguir aquesta fita, però transcorreguts ja prop de 12 anys des de l’entrada en vigor de la norma, a la ciutat de Barcelona i la seva àrea metropolitana no s’ha fet pràcticament res per complir amb aquesta obligació categòrica, al contrari del que succeeix amb ciutats com Granada, Múrcia o Madrid, que seria un exemple perfectament equiparable al de Barcelona, on les mesures adoptades per l’administració sí han estat eficaces per tal de complir amb el contingut de la norma i, d’aquesta forma, preservar el dret essencial dels seus ciutadans amb mobilitat reduïda a no ser víctimes de la discriminació que suposa tenir un accés deficient o inexistent al servei de taxi, absolutament essencial per a aquest col·lectiu de persones”.

Per a Marc Vilar estem davant una actuació «negligent» de l’Administració amb «gravetat jurídica». L’advocat va deixar clar que “la normativa vigent i d’aplicació és clara i contundent. No és només la vulneració flagrant d’una norma que fixava una ràtio i uns terminis ben concrets que han estat ignorats sinó també l’article 14 de la Constitució que estableix la prohibició absoluta de qualsevol forma de discriminació per raó, entre d’altres, de la condició física. Però encara hi ha més. Existeix la Llei general de drets de les persones amb discapacitat i la seva inclusió social de l’any 2013. L’article 22 d’aquesta llei imposa als poders públics la creació de mesures per garantir l’accés universal a, entre d’altres aspectes, el transport. I abans, en el seu article 7 esmenta que s’haurà de protegir ‘de forma especialment intensa’ els drets de les persones amb discapacitat a la mobilitat. Idees ambdues que emanen directament de la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat de la ONU, aprovat al desembre de 2006 i subscrit per Espanya al maig de 2008. Aquest text imposa als Estats l’obligació d’actuar amb ‘especial intensitat’ per adoptar les mesures que es considerin necessàries per tal de garantir a les persones amb discapacitat l’accés «en condicions de plena igualtat amb la resta de ciutadans» al transport públic, considerat un dret fonamental i integrat en el conjunt dels drets humans inviolables. I els drets humans de les persones amb discapacitat a dia d’avui i des de fa 12 anys, a Barcelona s’estan violant diàriament, no per falta de normativa sinó per manca de voluntat política per aplicar-la”.

Per la seva banda, Maria Oliver, afectada d’esclerosi i membre de l’Oficina de Vida Independent (OVI), entitat que dóna suport a la reclamació dedicada a la promoció dels drets de les persones amb diversitat funcional i necessitat d’assistència personal, va assegurar que “la meva vida ja està prou plena d’obstacles com a conseqüència del meu estat físic i de les limitacions que m’imposa el propi cos i no podem assumir que l’administració encara em dificulti més l’accés a una quotidianitat el més propera possible a la normalitat incomplint una llei que determina una ràtio de taxis adaptats perfectament assumible, tal i com ho demostra el fet que diferents ciutats sí hagin estat capaces d’adoptar les mesures necessàries per assolir la ràtio fixada”.

La representant de l’OVI va afegir que “si no tens ocasió de contractar el viatge a través del servei ‘porta a porta’ i has de recórrer a un servei privat, el cost és elevadíssim. Només la baixada de bandera d’aquests vehicles ja té un cost de 13 euros. Jo estic obligada a acudir a rehabilitació dues vegades per setmana a Vall d’Hebron. El trajecte em costa 20 euros. Si no puc fer servir el ‘porta a porta’ no em puc permetre pagar 80 euros a la setmana per traslladar-me. Així doncs, els dies que no tinc el porta a porta, ja no vaig a rehabilitació”.

A la roda de premsa també va intervindre José Miguel Esteban, representant del col·lectiu de persones amb discapacitat al Consell Rector de l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat i integrant del grup impulsor de la reclamació, que va posar de relleu que a tota la ciutat de Barcelona i la seva àrea metropolitana només hi ha 47 taxis adaptats, els que formen part de la cooperativa Taxi Amic, que tenen el compromís d’atendre prioritàriament a les persones amb discapacitat. Esteban va explicar que “les persones amb diversitat funcional podem accedir al servei de taxi a través de dues vies. Un és el servei públic de transport especial conegut com a ‘porta a porta’ que és concebut com a complement del transport públic quan aquest no està adaptat o l’estat físic de les persones usuàries no els permet fer-ne ús. S’ha de sol·licitar per telèfon acreditant estar en possessió de la targeta de transport especial, la targeta blanca. Les peticions s’obren a les 8 del matí i, normalment, cap a les 8.15 ja no es poden reservar més serveis perquè estan tots acordats. L’altre opció és intentar contractar directament un servei com el que ofereixen els taxis adaptats de la companyia Taxi Amic. Però aquests són només 47 i a Barcelona hi ha més de 130.000 persones amb problemes permanents de mobilitat, dels quals un 30% són tan severes que de forma obligatòria necessiten que els seus desplaçaments es facin des del propi domicili fins al lloc exacte on es vulgui anar, doncs no conserven la capacitat per fer el trajecte que, per exemple, pot representar anar des de la parada de metro més propera fins al lloc de destinació. El conjunt de persones amb mobilitat reduïda patim els efectes de l’escassedat de vehicles adaptats, però per a aquest 30% de persones, la manca de taxis és un drama absolut”.

Finalment es va queixar que “som ciutadans de tercera categoria. No deixen de dictar-se normes que, aparentment, persegueixen l’objectiu de facilitar la nostra plena integració i facilitar-nos una vida que ja està suficientment condicionada. Si es complissin totes les disposicions legals que fan referència al nostre col·lectiu, de ben segur que tindríem una vida envejable. En canvi, la realitat és que les diferents administracions són les primeres a incomplir les seves obligacions. Ho veiem diàriament amb la Llei de Dependència, per exemple. Algunes coses poden ser difícils d’aconseguir, en som conscients. Però ignorar durant 12 anys una obligació legalment establerta i abandonar-se a la pura desídia, suposa un menyspreu intolerable ves les persones que patim els efectes de tenir la nostra mobilitat condicionada. Per a nosaltres, el taxi no és un luxe, és una necessitat. I per a l’Administració, complir la ràtio no és una opció, és una obligació”.

banner_dental

Sigues el primer a opinar

Deixa un comentari

La vostra adreça de correu no serà publicada


*