Des de l’Observatori de la Discapacitat Física (ODF) hem posat en marxa un nou estudi per conèixer la relació existent entre salut i discapacitat a Catalunya. Les conclusions de la primera part d’aquest estudi, consistent en l’anàlisi descriptiva de dades, es van presentar el passat mes d’octubre al VII Congrés de la Xarxa Espanyola de Política Social. L’estudi continuarà desenvolupant-se durant els pròxims mesos amb la col·laboració de l’Hospital Clínic de Barcelona.
Ara, el llibre d’actes del congrés acaba de recollir totes les aportacions fetes en aquest fòrum congrés en el qual es va reflexionar sobre la situació actual de les polítiques socials en un escenari de desigualtat social conseqüència de la crisi, encara no mitigada pel creixement econòmic.
L’ODF va realitzar les seves aportacions en el panell dedicat al ‘Present i futur de les polítiques socials sobre discapacitat’, amb una ponència impartida per la nostra directora tècnica, Blanca Cegarra, en la qual es van presentar els primers resultats de la recerca ‘Salut i discapacitat. Anàlisi comparativa entre persones amb i sense discapacitat a Catalunya’, tal com s’ha mencionat.
Salut i discapacitat a Catalunya
La finalitat d’aquest estudi, actualment en curs, és identificar diferències significatives als indicadors de salut entre les persones que tenen una discapacitat i les que no en tenen, i definir propostes de millora en clau de polítiques públiques.
Per a això, Blanca Cegarra està realitzant una anàlisi estadística descriptiva de l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) de 2017. La població estudiada són persones residents a Catalunya no institucionalitzades i majors de 15 anys.
A més, per a la recerca s’han identificat quatre dimensions que contribueixen a definir el caràcter multidimensional de la salut:
- característiques sociodemogràfiques
- hàbits de vida
- hàbits socials
- estat de salut i la qualitat de vida.
Aquestes quatre dimensions són abordades comparant la població amb i sense discapacitat a Catalunya.
Avanç de les conclusions
Aquest és l’avanç de les primeres conclusions de l’estudi presentades a Saragossa:
1. El 54% de les persones amb discapacitat no tenen autonomia. A Catalunya, el 14,5% de la població de 15 anys o més pateix alguna discapacitat o limitació permanent, amb una major afectació en el cas de les dones (16,5%) respecte als homes (12,4%). D’altra banda, una de cada deu persones té falta d’autonomia personal, és a dir, afirmen necessitar l’ajuda d’altres persones per a realitzar activitats quotidianes habituals a causa d’un problema de salut (12,3% de les dones i 7% dels homes). Focalitzant l’anàlisi en el col·lectiu amb discapacitat, la falta d’autonomia augmenta fins al 54%.
2. Menys recursos = més discapacitat i falta d’autonomia. Tant la presència de la discapacitat com la falta d’autonomia personal augmenten a mesura que les persones tenen més edat i són més freqüents entre la població de grups socials més desfavorits, amb més dificultats econòmiques i amb un nivell d’estudis més baix.
3. Esperança de vida i discapacitat. La població amb discapacitat està més envellida que la resta, atès que la discapacitat va associada a l’envelliment, i l’esperança de vida s’ha allargat notablement en les últimes dècades. D’altra banda, el col·lectiu amb discapacitat agrupa un major percentatge de dones respecte a la població sense discapacitat, fet probablement vinculat a la major esperança de vida de les dones. De manera que la majoria de determinants socials analitzats estan influenciats pel factor edat, pel gènere i per les característiques socioeconòmiques del col·lectiu amb discapacitat.
4. Hàbits de vida. Pel que fa als hàbits de vida, les persones amb discapacitat consumeixen alcohol i tabac amb menor freqüència que la resta de la població. D’altra banda, presenten més problemes de somni i una menor pràctica d’esport.
5. Hàbits socials. Respecte als hàbits socials analitzats, es detecta un menor suport social i un major ús de serveis sanitaris públics, ja que l’ús de serveis privats és més habitual entre els grups socioeconòmics més afavorits. Quant a la satisfacció dels serveis sanitaris utilitzats, no existeixen diferències significatives entre les persones amb i sense discapacitat i en tots dos casos la valoració és positiva.
6. Estat de salut i la qualitat de vida. La percepció de l’estat de salut i la qualitat de vida de les persones amb discapacitat és menys favorable que per a la població sense discapacitat. Existeix una major presència de comorbiditat i trastorns crònics entre les persones amb discapacitat, també afirmen tenir problemes d’excés de pes i símptomes de depressió amb més freqüència.
En general, l’autopercepció de la salut de les persones amb discapacitat és principalment negativa (70% dels casos) mentre que el col·lectiu sense discapacitat presenta una percepció majoritàriament positiva (86%).
Per concloure, s’evidencia que els indicadors de la salut són desiguals entre les persones amb i sense discapacitat i per tant es confirma la tesi que existeixen inequitats en salut per raó de discapacitat. El fet de tenir discapacitat sumat a altres determinants socials (edat, gènere, classe social) generen desigualtats en salut que es fan patents en forma de gradient.
Propostes de millora
– Aplicar el model de ‘la salut a totes les polítiques’, incorporant una mirada transversal de tots els àmbits de la vida i un enfocament intersectorial de les polítiques públiques.
– Dissenyar polítiques preventives i incrementar la inversió pública en polítiques de discapacitat per a reduir les desigualtats socials i en salut.
– Incorporar la perspectiva de gènere en el disseny de les polítiques públiques.
– Incorporar els criteris d’accessibilitat universal en el disseny i la ’implementació de les polítiques públiques.
– Tenir en compte l’envelliment de la població present i futur per prevenir i actuar sobre les barreres existents en la societat.
– Generació de dades i coneixement específic per dissenyar serveis sanitaris i d’una altra índole específics per a les persones amb discapacitat.
– Fomentar models de governança on la societat civil tingui un paper actiu en la formulació de les polítiques públiques.
– Avaluar les polítiques implementades per conèixer el seu impacte social i com a eina de millora contínua.
Font: Observatori de la Discapacitat Física (ODF)
