Hem vist que el teletreball pot ser una eina important per evitar desplaçaments i per tant contaminació. Els organismes públics han seguit treballant de cara al ciutadà, els funcionaris des de casa seva atenent trucades i gestionant documentació. Per tant crec hauria de fer-se un replantejament general i aprofitar els coneixements adquirits aquests mesos per reduir la quantitat d’edificis i sòl públic i així donar resposta a la demanda d’habitatge d’urgència social.
Aquests edificis o plantes, etc, no transformar-los en albergs o residències (amb habitacions, menjadors i sales compartides, activitats insuficients, personal que no reb sous dignes, proveïdors de material i serveis que es lucren per falta de control, etc) sinó en minipisos on les persones tinguin el seu espai personal -com el que tenien a casa seva-, adequats a les seves necessitats, amb control per personal format i assistència mèdica si es requerís, serveis comunitaris -bugaderia, menjador (per si no es vol/pot cuinar), horts urbans, etc com s’està fent a alguns llocs en tema de cohabitatge.
El model existent actualment per discapacitat adquirida com accidents vasculars (ictus, etc), accidents de trànsit, etc o de salut mental, autisme, trastorns de personalitat (ara actualment tot barrejat), cal substituir-lo per un model individualitzat on es pugui garantir l’autonomia amb assistent personal, que és el que la nova llei de Discapacitat vol regular basat en la Convenció de Nova York.
S’ha avançat molt en el tema asistencial però cal ser valents i fer un pas més endavant, canviar el model residencial que aliena i menysté, per un model més eficient econòmicament parlant i més digne que revaloritza la persona que és asistida.
Cristina Montseny Figueruelo
