Fa temps que veiem que les persones pensionistes han sortit al carrer per reclamar algunes millores socials per al seu col·lectiu. Però en aquestes reclamacions no estan recollides les necessitats de totes les persones pensionistes.
Quan parlem de pensionistes a tothom se li ve al cap les persones jubilades, però hi ha un parell de grups minoritaris de persones dins d’aquesta comunitat que les seves reivindicacions, així, com les seves necessitats passen desapercebudes per a la mateixa comunitat de persones pensionistes i per a la societat en si. Aquests no són altres que la de dones que perceben una pensió no contributiva -aquest tema no el tocaré en aquest article- i el de les persones que perceben una pensió per Incapacitat Laboral Permanent o per disCapacitat.
No tothom té la gran sort -com manen els cànons d’aquesta societat capitalista- d’arribar als 65 anys amb totes les seves capacitats intactes o gairebé intactes per poder cobrar allò que “el govern ens deu per haver cotitzat tota la vida”, la pensió per a jubilació. Hi ha persones que en el transcurs de la nostre vida ens sobrevé una patologia incapacitant i discapacitant en plena etapa productiva, la qual arriba a truncar completament la nostra vida i la d’aquelles persones que ens envolten.
Aquest grup de pensionistes majoritàriament està compost per a persones joves i aquestes patim una desprotecció social. Doncs per poder arribar a percebre una pensió per Incapacitat Laboral Permanent hem de passar per un periple ple d’obstacles i inimaginable per a la majoria de la societat. Per començar, en patir una malaltia comú la majoria de nosaltres hem de portar a la Seguretat Social als tribunals per aconseguir la prestació econòmica, això després d’haver passat per llargs períodes d’Incapacitats Laborals Temporals –el que comunament es coneix com “la baixa”– cosa que fa que la teva cotització caigui en picat i que ens deixem una gran quantitat de diners en assessorament jurídic. Així que quan arriba l’hora de percebre la prestació econòmica per Incapacitat Laboral Permanent aquesta és insuficient per poder afrontar les despeses quotidianes i totes aquelles que a partir d’aquí es sumen a l’economia familiar com són els tractaments per poder tenir una mínima qualitat de vida, les ajudes tècniques, les adaptacions de l’entorn, etc.
I això aquella persona que tenim la sort d’aconseguir una Incapacitat Laboral Permanent. Perquè després hi ha aquelles que tot i el suport del facultatiu mèdic que corrobora la impossibilitat de poder desenvolupar qualsevol tipus de professió, per falta d’anys cotitzats no perceben res o en el cas que l’equip de valoració i orientació (EVO) dels serveis de valoració i orientació per a les persones amb disCapacitat (CAD) li donin un grau de disCapacitat igual o superior al 65% podran percebre una miserable pensió no contributiva per ser una persona amb una disCapacitat severa.
En una societat avançada, justa e igualitaria, les pensions per Incapacitat Laboral Permanent i les de disCapacitat haurien de ser concedides segons la necessitat individual de cada persona i no anar lligades ni a cotitzacions, ni a una quantia fixada
En una societat avançada, justa e igualitaria, les pensions per Incapacitat Laboral Permanent -per patologies comunes- i les de disCapacitat haurien de ser concedides segons la necessitat individual de cada persona i no anar lligades ni a cotitzacions, ni a una quantia fixada per a poder cobrir les plenes necessitats d’aquestes persones, deixant de banda els anys cotitzats i altres requisits que l’únic que aconsegueix és condemnar a la pobresa i a l’exclusió social a les persones afectades.
Avui mateix, en centenars d’ajuntaments de tota la geografia espanyola estem convocats a manifestar-nos pels serveis socials. És un tema que ens afecta a totes les persones, així que jo us animo a que busqueu aquell municipi més proper a vosaltres i us uniu a les manifestacions.
Juan Garcia Díaz – president de l’Associació Funcional per la Integració Social (AFIS)
