La il·lusió, l’esperança, la pobresa… la riquesa avara d’uns dirigents corruptes ocasiona allaus com la de Ceuta on no només hi ha desconcert i tristesa sinó també mort i desesperació.
Quantes persones nedant, corrent, saltant tanques… en definitiva, fugint de l’infern que els dirigents dels seus països tenen organitzat per viure ells com a déus als paradisos. No, no heu de lluitar per venir a una Europa atapeïda d’immigrants que dormen en barracons horrorosos, al carrer i passant gana, son i moltes vegades malalties… heu de lluitar perquè els vostres dirigents no visquin com a déus en paradisos.
Tingueu en compte que a Europa hi ha molts pobres, només a Espanya un tant per cent força alt de nens i gent viu a la misèria gairebé absoluta, no tenen prou aliments, ni estudis, ni casa, ni felicitat…
L’allau de Ceuta només porta més misèria a Europa i moltíssima més tristesa al Marroc i l’Àfrica. No hi ha feina per a tantíssima gent, persones que tornen amb dos euros a casa seva i no expliquen que aquests 2 euros els ha costat viure a la misèria durant molt de temps i moltes vegades segueixen vivint, millor dit, malvivint per poder ensenyar-los dos euros. A la vida s’ha de lluitar, però batallar perquè la teva vida visqui a la misèria això és un engany col·lectiu que no ho arreglarem mentre l’ésser humà lluiti contra l’ésser humà.
El palau del rei forma part de la misèria del poble, un poble que prefereixi ofegar-se sortint fugint del seu país on els seus dirigents viuen com a déus, sempre tindrà la pobresa per “bandera”.
És més savi morir lluitant que morir ofegat fugint d’uns dirigents entossudits que la pobresa del poble sigui el seu paradís, el seu palau, el seu benestar… Europa no és la panacea, és la riquesa que t’inventes per no ser capaç de lluitar contra qui et genera misèria física i psicològica al teu país.
Quants discapacitats es queden pel camí?
