Dincat, Granés Fundació i la Federació ALLEM van presentar ahir a Lleida el primer Informe de la situació de les persones amb discapacitat intel·lectual a Catalunya amb l’objectiu de pal·liar el dèficit d’informació i dades que hi ha entorn el col·lectiu, que ja suposa 1 de cada 100 persones al territori, i millorar la seva qualitat de vida.
A través d’aquest informe el sector denuncia les dificultats trobades a l’hora d’accedir a dades actualitzades i desagregades del col·lectiu, del tot imprescindibles per a poder conèixer, investigar i avaluar a fons la realitat del sector, i reclama a l’IDESCAT que realitzi una enquesta anual sobre la discapacitat. Les dades de l’estudi evidencien les barreres existents –en àmbits com la salut, l’educació i el treball, i el dret a una vida independent, entre altres- que dificulten a les persones amb discapacitat intel·lectual decidir els seus propis projectes de vida i gaudir i exercir els seus drets de forma plena.
L’informe s’està presentant a diferents indrets del territori, i ahir va torcar el torn a Lleida. Es va presentar a professionals i representants d’institucions del sector, en un acte a la Sala de Juntes de la Facultat d’Educació, Psicologia i Treball Social (FEPTS) de la Universitat de Lleida, amb el suport de la Càtedra d’Innovació Social de la UdL. L’acte ha comptat amb les intervencions de Víctor Galmés, director de Dincat, Laura Masferrer, directora gerent de Granés Fundació, Assumpta Fortuny, coordinadora de la Federació ALLEM i Climent Giné i Toni Vilà, coordinadors del LabDincat. Acompanyat d’una taula d’experiències de vida amb testimonis com el del Jali Mohamed, d’Associació ALBA, el de la Lurdes Ferrete, d’Associació AMISOL i el de la Vanessa Repes, de Fundació Aspros.
Aquesta taula ha estat moderada i conduïda per una persona atesa al servei SESMDI de Sant Joan de Déu Terres de Lleida.
“És injustificable la manca de dades. És una qüestió que ens preocupa i que, evidència, una vegada més, la invisibilitat que pateixen les persones del nostre col·lectiu. Encara més preocupant és que no existeixin dades desagregades del conjunt de discapacitats. Per poder dissenyar accions i mesures eficients i adequades que responguin a les necessitats de cadascuna de les discapacitats,que són del tot diferents entre elles, és imprescindible comptar amb xifres reals que atenguin aquesta diversitat”, denuncia Victor Galmés, director de Dincat.
D’altra banda, Laura Masferrer, directora-gerent de Granés Fundació afirma que “és imprescindible treballar sobre dades rigoroses per poder recercar i obtenir evidències a partir de les quals exigir les millors polítiques que permetin implementar els suports que les persones amb discapacitat intel·lectual, les seves famílies i tota la societat necessitem cap al camí a la plena inclusió. El coneixement i la seva transferència real al projecte de vida de cada persona: això ens preocupa i ens ocupa, a Granés Fundació. Per fer-ho seguirem alineant grups i iniciatives diverses i amb perseverança, exigència i sentit acumulatiu de l’impacte.”
Dades de la situació a Lleida
Actualment, i segons constata l’informe, 1 de cada 100 persones a Catalunya i a Lleida té discapacitat intel·lectual. Concretament, a la província de Lleida, el 2021, hi vivien 34.362 persones amb alguna discapacitat, el que representa un 7,9% del total de la població a la província. I de les quals, 4.385 eren persones amb discapacitat intel·lectual, el que representa un 12,7% respecte la població amb discapacitat. Una xifra amb tendència creixent els últims anys i que, tenint en compte factors demogràfics com l’envelliment o la immigració, els experts apunten a l’alta probabilitat que continuï creixent.
La Federació ALLEM, evidencia la flagrant necessitat de millorar l’accés als serveis per a aquestes persones al territori rural i de muntanya. En algunes d’aquestes comarques, hi ha un percentatge de serveis molt baix de cobertura dels serveis amb relació a la població amb discapacitat que hi viu. Destaquen especialment que, a la Segarra solament un 19% de les persones amb discapacitat que hi viuen compta amb un servei social públic de suport, a l’Alta Ribagorça un 12,5%, al Pallars Jussà un 11,8% i al Pallars Sobirà no hi ha serveis socials de suport públics especialitzats amb discapacitat. De mitjana, la cobertura dels serveis no arriba al 50% del total de persones, per tant, la meitat de població de Lleida amb discapacitat no disposa d’un servei de suport que els permeti estudiar, treballar o viure de manera autònoma.
ALLEM també destaca que els infants amb discapacitat són molt vulnerables, les famílies no poden soles, i per això cal urgentment ampliar les hores d’atenció psicològica i social per a infants, i desplegar al territori serveis socials de suport familiar. Actualment, a Catalunya hi ha 97 CDIAPS (Centres de desenvolupament infantil i atenció precoç, que donen suport a nens i nenes de 0 a 6 anys), i en l’última dècada el nombre d’infants atesos s’ha incrementat un 44%. Això no obstant, l’increment de les hores concertades ha estat de només un 12%. El 2021, Lleida comptava amb 14 CDIAPS, que atenien a més de 2.700 infants al territori. D’aquests 14 CDIAPS, 4 formen part de la Federació ALLEM i, avui, alerten que l’increment de la demanda en els darrers anys ha comportat que els infants i famílies pateixin una reducció en la freqüència de l’atenció. Una pressió assistencial que es tradueix en llistes d’espera i en la reducció de l’estada en el centre. Els 4 CDIAPS d’ALLEM concreten que l’increment d’hores anuals de suport que necessiten és de més de 6.300 hores.
Amb relació a les places per a accedir als serveis d’habitatge i d’atenció diürna a la província de Lleida, per a persones amb discapacitat intel·lectual, ALLEM identifica la demanda de més de 100 places per a persones amb discapacitat intel·lectual que necessiten serveis d’atenció diürna i la demanda de més de 230 places per a persones amb discapacitat intel·lectual o problemes de salut mental que necessiten serveis d’habitatge, (suport a casa seva, o plaça en una llar o residència).
I pel que fa a la necessitat de suports a la llar destaquem que els darrers anys, la demanda es duplica cada any. Aquesta dada s’explica amb dos motius, per una banda, les persones joves demanen poder viure de manera autònoma a la comunitat i, per altra banda, les persones envellides, que necessiten més suports, no tenen accés a una plaça de residència i sol·liciten poder comptar amb suports a casa.
Secció patrocinada per
