L’arquitecte Enrique Rovira-Beleta fa 41 anys que està sobre la cadira de rodes i d’altres aconseguint que els edificis siguin més accessibles. “Tots volem ser molt grans, no vells, i continuar vivint a casa nostra per això cal rehabilitar-les fent ajustaments raonables”, assegura Rovira-Beleta.
Cal conèixer una mica la història personal d’aquest arquitecte, referent nacional i internacional en matèria d’accessibilitat, per entendre la seva trajectòria professional. Amb només 24 anys mentre feia el Servei Militar, un virus li va afectar la medul·la espinal i des de llavors és usuari d’una cadira de rodes. Aquestes circumstàncies el van portar a dedicar la vida personal i professional a aconseguir entorns accessibles per a totes les persones. “Vaig començar a treballar com a delineant a la Direcció General d’Habitatge de la Generalitat de Catalunya. Era un estudiant de tercer en cadira de rodes i és clar, allò va suposar un canvi”, recorda Rovira-Beleta en una entrevista a Servimedia.
Aquest home està acostumat a enfrontar-se a reptes i reconeix que té un esperit “molt competitiu” a qualsevol empresa que escomet. “Quan em vaig quedar amb cadira de rodes, vaig descobrir el món de l’associacionisme i vaig començar a relacionar-me amb altres persones amb discapacitat que em van aconsellar que fes natació per recuperar-me”, rememora. “Aleshores tu vas i fas natació. T’agrada competir i et converteixes en campió de Catalunya i després en campió d’Espanya”.
Després d’haver treballat només cinc anys a l’administració, el jove arquitecte va rebre una trucada del Comitè Organitzador dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992 i no es va acovardir. Això sí que recorda: “Gairebé caic de la cadira! Però jo encantat”. “Va suposar entrar en contacte amb l’elit de la professió. Si no ets premi FAD, que són com els Nobel de l’arquitectura, no treballes per al Comitè Olímpic”, assevera.
Rovira-Beleta va començar a dissenyar en matèria d’accessibilitat aplicada a l’arquitectura quan tenia 30 anys i feia més d’una dècada que tenia sobre la seva cadira de rodes. Aleshores va topar amb altres barreres que no eren precisament les físiques. “A l’Espanya dels anys 80 i els 90 hi havia molt de desconeixement sobre discapacitat”.
“Disposàvem de l’extinta Llei d’Integració Social del Minusvàlid (Lismi) de 1982 que estava orientada cap al que llavors es deia ‘supressió de barreres arquitectòniques’, és a dir, bàsicament només contemplava els usuaris de les cadires de rodes”, explica l’arquitecte. “Si a més fas una normativa, que era el Decret 100/84 a Catalunya, que no té sancions, només recomanacions i si no les compleixes no passa res, ja que ningú no les complia”, es lamenta actualment.
Falta rigor i formació
“Aquests dies he tingut notícies del Consell d’Accessibilitat de la Generalitat de Catalunya i confio que ens anunciïn ben aviat la propera publicació del nou reglament d’accessibilitat”, avança per a Servimedia Rovira-Beleta.
Aquest arquitecte prestigiós és el responsable de l’Àrea d’Accessibilitat de l’Escola d’Arquitectura de la Universitat Internacional de Barcelona (UIC) i assegura sorprès: “Som l’única escola d’Espanya i de les poques del món que té una assignatura obligatòria d’accessibilitat que sí no l’aproves no ets arquitecte”.
Com a director del Postgrau en Accessibilitat i Disseny per a Tothom, Rovira-Beleta insisteix que s’ha de fer “més formació a les universitats, els col·legis i les institucions”. “Falten especialistes en accessibilitat i falta rigor”, denuncia. “No es contracten consultories d’accessibilitat acreditades per supervisar projectes i obres rehabilitació d’habitatges i d’edificis”, es lamenta.
Per això cal aconseguir que els establiments, els entorns i les destinacions siguin realment accessibles, amb una certificació d’accessibilitat. Segons Rovira-Beleta, caldria homologar un segell de Qualitat d’Accessibilitat amb reconeixement internacional. “Espanya és un dels països més accessibles del món, però falta rigor”, sentencia. Els edificis no estan preparats perquè s’han quedat vells i s’han de rehabilitar.
Accessible per a tothom
“La gent es creu que això de l’accessibilitat és només per a persones amb discapacitat, que és molt car i que en faran servir quatre, però estan totalment equivocats”, assevera l’arquitecte. “Tothom vol ser gran, molt gran. Compte! Però no vell. I ancià ja ni li explico. Tothom vol viure a casa seva, no en una residència geriàtrica. Per tant, són necessaris habitatges accessibles”. “L’arquitectura del segle XXI és la de la gent gran”, i afegeix, “la nova mesura és la cadira de rodes”.
“Si tu preguntes a qualsevol persona quina és la mesura estàndard d’una cadira de rodes moltíssima gent ho desconeix. Molt pocs us diran les dimensions exactes i és molt important ser-ne conscient. Ho diu un arquitecte que va en cadira, que fa 1,87 i pesa més de 110 kg”, assenyala l’expert en arquitectura accessible.
Rovira-Beleta insisteix en els beneficis per a tots d’una ciutat accessible, “no només des del punt de vista turístic perquè la farà més atractiva i generarà més rendiments econòmics, sinó perquè aporta més seguretat i comoditat per a tots els ciutadans”. “Si una cadira de rodes passa per un espai passem tots i si una persona amb discapacitat visual veu millor una indicació, la resta ho veurem millor. A més, els estrangers amb els pictogrames per a persones amb discapacitats cognitives entenen què és una paella, encara que desconeguin l’idioma”.
“L’accessibilitat és l’arquitectura dels sentits de l’ésser humà”, afegeix amb contundència. Va més enllà de l’eliminació de barreres físiques. Cada cop es tenen més en compte les discapacitats sensorials, cognitives, etc. “En els dissenys s’inclou la vista, l’oïda, l’olfacte, el tacte i el gust… Deixem a banda el sentit del gust perquè et mengis la maqueta si fos comestible”, diu fent broma Rovira-Beleta.
A més, conjunturalment qualsevol persona es pot veure en situació de discapacitat al llarg de la seva vida a causa d’un accident. D’altra banda, hi ha la tendència de desplaçar-se sobre rodes bé a patinets, segway o tricicle. “Barcelona, que és una de les ciutats més accessibles del món, és plena de patinets i bicicletes. Aquesta és, sens dubte, la dècada de l’accessibilitat”, afirma.
La màxima d’aquest expert en accessibilitat és modificar els espais fent els ajustaments raonables. “De vegades malgrat la normativa no es poden implementar determinades modificacions perquè no hi ha prou espai i has de fer invents. Aquests són els ajustaments raonables per fer aquest habitatge o espai accessible. T’has d’adaptar a les circumstàncies”, relata.
L’accessibilitat quan està ben feta passa desapercebuda i tothom la fa servir. Aleshores es parla d’una accessibilitat integrada. “Tu pots col·locar una barra al bany, un agafador per facilitar el trasllat al vàter a una persona amb discapacitat motòrica, però si li penges una tovallola, molta gent creurà que és el tovalloler. Això és accessibilitat desapercebuda i és clar que és possible”, assenyala. “No vull tercer sexe. Jo no tinc cap tercer sexe. Què és això de lavabos per a homes per a dones i per a persones amb discapacitat. Per què tinc entrar al bany de senyores?”, manifesta amb cert enuig.
Rovira-Beleta parla d’una arquitectura dels sentits on hauria de prevaler el sentit comú perquè la condició d’accessibilitat d’un espai fa la vida més fàcil a tots.
