L’apagada elèctrica del dilluns 28 d’abril va ser especialment dramàtica per a tota la població, però per a mi —amb diversitat funcional— fou com una experiència diària. És també com el confinament causat per la pandèmia de la covid. Va ser un drama per a la societat, però per a mi va ser menys dur acostumar-me perquè ja vaig estar un any confinat a l’hospital.
Era al metro el dilluns 28 quan vam es va produir l’apagada elèctrica. Va ser una experiència, encara que potencialment preocupant. Justament sortia del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona on vaig escoltar una jornada sobre el nou codi d’accessibilitat de Catalunya per a equipaments. Ja al Col·legi, el nou ascensor que és transparent i molt modern no funcionava. Vaig haver d’agafar un altre ascensor.
També a la tornada havia d’agafar el metro per tornar a casa. Vaig arribar abaix a les taquilles i llavors se’n va anar la llum a tot Espanya. No funcionaven els semàfors ni els ascensors. Em vaig quedar tancat al metro perquè l’ascensor que et porta al carrer no funcionava. Quatre policies forts van agafar la meva cadira de rodes elèctrica i una altra persona em va acompanyar caminant per les escales fins al carrer. Vaig pensar que no podien pujar perquè la cadira elèctrica pesa una barbaritat per les bateries. Però tot va sortir bé.
Hi ha una manca notable de procediments clars i efectius en situacions d’emergència. Representa una situació que requereix atenció immediata. La gestió d’emergències és una prioritat en l’accessibilitat i no pot ser ignorada
Fa dos mesos vaig anar a Madrid al CEAPAT, que és el centre de referència estatal de autonomia personal i ajuts tècnics. Ells són els tècnics que dissenyen els edificis accessibles. La reunió a Madrid era a la primera planta del centre, per tant, vaig haver d’agafar l’ascensor per pujar a la reunió. Després d’un parell d’hores de reunió em vaig muntar a l’ascensor per sortir, però es va aturar mentre jo era a dins. No em vaig posar nerviós, encara que vam estar tancats mitja hora. La coordinadora em parlava per la porta per donar-me conversa i perquè no em posés nerviós. Em vaig sentir tancat i vaig trobar a faltar que l’ascensor no tingués una zona transparent per mirar fora.
En dues ocasions més vaig anar a Vilanova i Badalona on vaig tenir problemes amb els ascensors del tren de rodalies. No funcionaven i vaig haver de canviar de plataforma saltant de via passant per dins d’un altre tren i així poder sortir. Em va ajudar una persona de seguretat i dos passatgers.
Un altre esdeveniment que m’agrada assistir és el Festival Inclus, un festival de cinema dirigit a persones amb diversitat funcional que es fa cada any a l’auditori de Caixa Forum. El seu auditori, encara que és nou, té algunes dificultats en la seva accessibilitat i seguretat.
Tot i que a la primera fila de l’auditori hi ha espais reservats per a persones en cadira de rodes i compten amb una plataforma elevadora per pujar a l’escenari, a la pràctica no és possible accedir-hi si estàs en cadira de rodes. Això és perquè no permeten baixar a l’escenari amb cadira de rodes, ja que no poden garantir l’evacuació en cas d’emergència. Encara que hi ha un ascensor que permet baixar a l’estrada, però aquest no hi està habilitat com a sortida d’emergència, per això no es permet l’ús en aquestes situacions. Com resultat, no es poden aprofitar plenament l’accessibilitat, limita la participació i la seguretat de les persones amb mobilitat reduïda a l’esdeveniment.
Pel que fa a aquestes situacions, he revisat un article interessant d’Enric Rovira-Beleta que aborda les sortides d’emergència per a persones amb diversitat funcional durant els Jocs Olímpics de Barcelona. L’article parla de les situacions, estratègies, i la manca de protocols en temes d’emergència als edificis per evacuar persones amb diversitat funcional. S’evidencia una manca notable de procediments clars i efectius en aquest àmbit. Representa una situació que requereix atenció immediata. La gestió d’emergències és una prioritat en l’accessibilitat i no pot ser ignorada.
