Em dic Robert de Miguel Moyer, nascut a Barcelona. Desitjo presentar-me a les properes eleccions del consell de l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat (IMPD). Ho vaig intentar fa dos anys, però aleshores no vaig buscar cap suport. La propera convocatòria
vull que sigui diferent i complir el meu somni de ser útil en política. El meu interès és aconseguir fer progressos que no només ajudin el nostre col·lectiu, sinó tota la població a la ciutat de Barcelona. El meu interès per la política té com a objectiu ajudar els altres.
Per començar, cal canviar el terme de “discapacitat”. En anglès només s’utilitza el terme disable que té les mateixes connotacions. Justament l’expressió de “diversitat funcional” es va encunyar al nostre país. És un terme no tan pejoratiu com la paraula “discapacitat”. “Capacitisme” és una discriminació. Diversitat és el que hem d’aconseguir a la ciutat de Barcelona com en la política o la biodiversitat a la naturalesa.
No tot és funcional. No estic tan d’acord amb l’ús de la paraula “funcional”. Hi ha molts estats de diversitat funcional que no es veuen a les persones. Funcional es refereix a coses físiques. El següent pas a Barcelona no és només desenvolupar les normatives de diversitat funcional, sinó a més incloure tota la població de la ciutat a les activitats, educació, vivències, i en allò laboral.
Estic actualment realitzant una tesi doctoral en arquitectura sobre Brain City on estudio la diversitat funcional a la ciutat de Barcelona; en perspectiva comparada. La relació de la diversitat funcional amb la natura i la ciutat és diferent i canvia moltes coses.
Per començar, estudio la transformació del carrer com a reivindicació de les persones amb diversitat funcional. A Barcelona amb la formació de les superilles es transforma el carrer en un espai renaturalitzat i social. El carrer es regeix llavors per a les persones amb diversitat funcional. Està pendent encara que les superilles busquin una solució al tema de les persones amb visió diferent. Estic obert a suggeriments perquè no conec tant aquest aspecte. Les superilles han de representar una oportunitat de resoldre el problema de l’accés a les zones privades com ara botigues i portals. L’accés a les botigues ha de ser 100% accessible, encara que ocupi zones públiques. Les superilles han de promulgar la diversitat. Per això s’han de crear dissenys de superilles que creen diferents paisatges urbans.
Estudio també la importància dels barris per a la gent amb diversitat funcional. Barcelona ha d’aconseguir —com París— que només t’hagis de desplaçar 15 minuts per obtenir-ho tot (treball, lleure, cultura). La dificultat de desplaçar-se per a les persones amb diversitat funcional ha de ser una excusa per al desenvolupament dels barris a la ciutat.
Els canviadors públics com els “changing places” a Londres, es converteixen en una nova xarxa a la ciutat. Els llocs de canvi, bany i necessitats es poden aplicar per modernitzar la ciutat de Barcelona. També s’ha creat una xarxa de carregadors de la cadira elèctrica com de carregadors de cotxes elèctrics. Aquestes noves xarxes han de ser híbrides amb les de la ciutat de Barcelona.
Finalment, la diversitat funcional ha de transformar les infraestructures de Barcelona. Hem d’aconseguir que el sistema de taxis adaptats sigui millor. Cal buscar un sistema que es més dinàmic i molt més freqüent. El transport públic deu ser 100% accessible. Que permeti l’accés i el gaudi de la naturalesa urbana com la platja o la muntanya del Tibidabo.
