El més fàcil d’aquesta vida és dir “no puc” i que t’ajudin davant allò que representa una dificultat o un esforç. El contrari, que sovint costa donar el pas, és dir: “encara que em costi, vaig a intentar-ho”.
Potser aquestes dues manifestacions, a cop d’ull, només les relacionem amb la personalitat, la motivació o l’estat d’ànim de cada persona. Però quan es té una discapacitat que per a certes coses o moments es necessita ajuda, aquestes dues formes de reaccionar et pot convertir en un dependent passiu o actiu.
I pensareu: ¿en què es diferencien si de totes maneres acabem necessitant l’ajuda per a alguna cosa?
Doncs el cert és que, sovint sense adonar-nos, aquestes actituds oposades, poden variar molts factors de la nostra vida de manera antagònica. Afectant o modificant des d’emocions, estat d’ànim … fins variant les relacions socials del nostre entorn o amb les persones que ens ajuden.
I és que, si ho pensem, el dir: “no puc”, sense haver-ho intentat, pot generar una atmosfera de variants negatives a nivell multifactorial. Ho veiem:
A nivell emocional:
• L’anticipació de verbalitzar un sentiment anticipatori com el “no puc”; sense haver-ho intentat, sol generar una disminució de les expectatives.
• El que fa frenar la motivació per intentar-ho i alhora, et fa acomodar a l’ajuda de l’altre, a quan l’altre pugui.
• La qual cosa també comporta la dificultat de generació de l’autodeterminació i autonomia personal.
• Tot això, pot repercutir sobre la deixadesa d’un mateix i les ganes de fer coses.
• La qual cosa minva l’autoestima, ens anem deixant.
• En definitiva, canvia o distorsiona la percepció sobre un/a mateix/a.
A nivell relacional i/o social:
• Pot representar una sobrecàrrega per a la persona que ajuda en tasques que, si no ho intentem, no sabem si en realitat necessitem aquest suport humà o no.
• El que crea interdependència, atès que l’altra persona estarà molt present i pendent de nosaltres.
• Això genera una càrrega que habitualment només estan disposats a portar la nostra família o cuidadors remunerats.
• Fet que escurça el nostre cercle social.
Tot plegat, ens converteix en dependents passius, a mercè del que facin els que ens ajuden.
Però, què passa si intentem fer una cosa que no hem provat? Que pot ser tan quotidià com: canviar el canal de la televisió, agafar quelcom del calaix o, fins i tot, fer un tom sols. Sabem que, per exemple, si tenim tetraplegia espàstica o distònica, probablement necessitem ajuda per a múltiples accions bàsiques com anar al servei o menjar … Però hi ha d’altres coses que hem d’intentar. ¿I quins beneficis ens portarà l’esforç d’intentar-ho? Veiem-ho:
A nivell emocional:
• Ganes per intentar les coses. El que implica:
• Augment de la motivació i l’autoestima.
• Més autodeterminació i autonomia personal, estem disposats a decidir i a fer per nosaltres mateixos.
• Es practica la resiliència: si no ho aconseguim, ho hem intentat i de tot s’aprèn.
• Augment de la imaginació i la creativitat en la recerca de recursos i ajudes tècniques que ens facilitin allò que volem fer.
• El que augmenta les nostres expectatives i ens tornem més actius.
• No deixem que decideixin per nosaltres, sent major el nostre empoderament.
• Millora la nostra autopercepció, ens veiem capaços de fer més coses.
A nivell relacional i/o social:
• Minora la càrrega per a la persona que ajuda en tasques, ja que només ajuda en allò que realment no podem.
• Ajudem a disminuir la sobreprotecció amb la nostra actitud activa.
• D’aquesta manera aconseguim independència personal i emocional per ambdues parts.
• Es pot ampliar el cercle social, no exigint, només demanant ajuda per al que es requereix.
• Si donem, rebrem i ens enriquirem. Ens sentirem útils sent actius com els altres si tenim assimilades les nostres limitacions i no ens posem de més.
La discapacitat no és la que ens fa dependents passius, sinó la nostra actitud. Activa’t i intenta-ho, no hi ha res a perdre.
“La discapacitat no et defineix, et defineix com fas front als desafiaments que la discapacitat et presenta” – Jim Abbott
Vanessa Fuentes – Psicòloga, integradora social, formadora i tecnopedagoga (PsicoVan)