M’han dit que escrigui sobre l’article 49 de la Constitució que canvia la paraula “disminuït” per “persona amb discapacitat.” Per fi l’Estat se n’adona, però no en tinc molts comentaris. Em confirma què pensava: que l’Estat és més lent al canvi que la pròpia societat.
A més, no m’agrada la paraula discapacitat que utilitzen. És una terminologia legal i des del meu punt de vista despectiva. Es parla de capacitisme. Aquest article en parla, però diu el contrari al que penso: Tampoc no m’agrada utilitzar la paraula igualtat o inclusió. No sóc igual als altres perquè vaig amb cadira de rodes. També la paraula inclusió té connotacions al poder. No vull ser inclòs en una societat que em discrimina i no em deixen parlar. M’agrada més utilitzar la paraula diversitat. El problema és que tothom és neurodivergent, i la diversitat funcional no especifica un grup.
Antigament hi havia un model de prescindència on es fugia de qualsevol contacte amb l’accessibilitat. Després es va passar al model mèdic que assegurava la productivitat i el treball de la gent amb diversitat funcional. Es garanteix que podien tornar a la societat el que havien obtingut. Als anys seixanta (del segle XX) es va adoptar el model social de la diversitat funcional on es garanteixen els drets civils. Aquest model va ser impulsat per
un moviment de californians que va començar l’organització CIL (Center of Independent Living). Ara, des del meu punt de vista, comença un nou model d’accessibilitat econòmica. Les persones amb diversitat són positives a la societat i generen un benefici econòmic.
La diversitat genera un benefici econòmic, però darrerament ha estat oficialment molt criticada. Això es pot veure en la darrera decisió del Suprem dels Estats Units al prohibir que les universitats garanteixin la diversitat a les matrícules dels estudiants.
Un altre exemple que em discrimina és que aquí l’Estat ha prohibit el copagament per aconseguir una cadira elèctrica. Això m’obliga a pagar-ho tot per aconseguir la cadira adequada o la que em doni millor qualitat de vida. Han canviat les regles i sí que et donen els diners per aconseguir una nova cadira, però no pots pagar la diferencia si la cadira és més cara. Entenc que és per frenar el malbaratament d’algunes persones però jo necessito una cadira més alta per la meva alçada. Generalment aquestes cadires són més cares. L’estat només cobreix més en una cadira més cara per tenir excés de pes, però no si ets alt.
A mi m’impossibilita molt perquè estic sense cadira perquè la que tenia s’ha fet malbé i no han passat els quatre anys per aconseguir una cadira nova. Aquest és un altre exemple de polítiques antidiversitat. És una discriminació per a la diversitat d’éssers humans quan són alts, grossos, petits, sords, amb cadira de rodes, etc.
L’Estat considera amb aquestes regles que les persones amb diversitat funcional són un despesa evitable. No volen veure els avantatges socials i econòmics que existeix a donar suport a aquestes persones i garantir la diversitat.
Un altre dels avantatges de donar suport a la diversitat és que garanteix la creativitat, la comunitat i la innovació. Totes les empreses busquen això a més d’una diversitat d’opinions. Això els fa més resilients, adaptables i flexibles als canvis. Un bon exemple és l’empresa de La Fageda. No hi ha millor exemple de resiliència que les persones amb diversitat funcional. Com ens diuen al curs d’ESADE que ens ensenyen a emprendre: “hem de marcar la diferència”. La diversitat porta els treballadors a prendre millors decisions. La diversitat de persones aporten noves idees i experiències que ens permeten afrontar els problemes importants de la societat actual.
És curiós quan observem que les societats més riques solen ser les més diverses. La diversitat aporta elements positius a la societat. La diversitat és important per a la justícia cap a un col·lectiu que ha estat tradicionalment molt discriminat.
Aquestes són les meves conclusions després del canvi de l’article 49. Vull que l’accessibilitat es vegi com un benefici més que com un problema.
