Els nens i les nenes amb discapacitat tenen dificultats per gaudir del temps lliure com la resta de menors. Cada estiu es repeteixen històries de discriminació en negar-los l’accés a certes activitats extraescolars o als campaments d’estiu organitzats a municipis de tot el país. Però la normativa vigent empara els seus drets i organitzacions com el Cermi animen a denunciar qualsevol desigualtat i injustícia.
A Espanya, hi ha més de 172.000 menors de 2 a 16 anys amb alguna discapacitat o limitació, segons les darreres dades disponibles de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), que fan referència al 2020. La Llei d’Educació estableix que un dels principis del sistema educatiu espanyol és l’equitat, que “garanteixi la igualtat d’oportunitats […] i actuï com a element compensador de les desigualtats personals, culturals, econòmiques i socials, amb una atenció especial a les que es derivin de qualsevol tipus de discapacitat”.
A més, la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, ratificada per Espanya el desembre del 2007, estableix que els Estats han d’adoptar les mesures necessàries per assegurar que els menors amb discapacitat tinguin “igual accés amb els altres nens i nenes a la participació en activitats lúdiques, recreatives, d’esbarjo i esportives”.
No obstant, aquesta discriminació existeix. Gairebé un terç de l’alumnat amb discapacitat (32,7%) assegura que se sent aïllat, rebutjat o exclòs per la resta de companys, segons recull l’informe del Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (Cermi) i la Fundació ONCE del 2019.
Davant possibles casos de desigualtat o discriminació envers els menors amb discapacitat en campaments d’estiu i activitats extraescolars, el Cermi recalca que aquests petits tenen protegit per llei el dret a participar en “les activitats extraescolars i de lleure i no ser discriminats per raó de discapacitat”.
La directora executiva del Cermi, Pilar Villarino, explica en declaracions a Servimedia que els organitzadors no poden excloure aquest tipus de nens i, per això, anima «els pares i les famílies a estar vigilants ia denunciar possibles vulneracions». poseu en contacte amb nosaltres, amb el Cermi, que us oferirem assessorament i acompanyament jurídic per defensar els vostres drets”, postil·la.
El possible aïllament als menors amb discapacitat es pot deure, d’una banda, a l’existència de limitacions en l’accés físic als espais on es desenvolupen aquestes activitats. «Potser tenen una discapacitat motora i aquesta activitat o campament no està preparat, no compta amb mitjans com una rampa d’accés», matisa a Maldita.es la psicòloga infantil Silvia Álava.
Tampoc no es disposa de personal preparat en molts dels casos. «No sempre es compta amb monitors i monitores que estiguin preparats per atendre una determinada discapacitat», assegura Àlaba. La clau rau en el fet que les persones encarregades de tenir cura dels menors han de conèixer la discapacitat però també la casuística del nen o nena. Segons explica l’experta, cal fer “un vestit a mida” per a cada menor.
Aquesta manca de personal pot afectar tots els menors que participen a l’activitat en qüestió. José Paredes, treballador social de l’Associació Nens amb Amor (Andalusia), explica que «integrar en un campament d’estiu diverses persones amb discapacitat sense que els monitors tinguin formació és complicat i pot repercutir a la resta de companys».
Antecedents de discriminació
Aquesta manca de personal és la que va impedir que dos nens de Palma de Mallorca anessin a un campament d’estiu el 2019, com acostumaven en anys anteriors. Només van poder anar-hi 15 dies en comptes del mes complet. Aleshores, el diari ‘El Mundo’ va publicar que un canvi de normativa implantat mesos abans obliga que en les activitats de lleure infantil i juvenil en què participin persones amb discapacitat o necessitats especials hi hagi personal qualificat.
Si el grau de discapacitat és del 33% al 64% cal una persona amb titulació adequada i preparació per a cada cinc menors, i si està entre el 65% i el 74% és necessària la presència d’un professional per cada tres menors. En aquells casos en què la discapacitat superi el 75%, es requereix un professional per a cada menor amb discapacitat. Complir aquestes ràtios suposa un cost per a les empreses o centres que promouen aquestes activitats, que han de limitar el nombre de places destinades als menors amb discapacitat.
Els dos nens d’aquest cas tenien sis anys, però circumstàncies diferents: autisme i una discapacitat del 35% en un cas i paràlisi cerebral i una discapacitat del 90% en l’altre cas. Amb aquesta nova normativa, perquè els dos nens poguessin anar al campament d’estiu, calien un mínim de dos monitors. Però l’organització només en tenia un, i per això les mares van acordar repartir-se els dies.
No és l’únic cas. Una altra mare, que va explicar la seva experiència en xarxes socials i el testimoni de la qual va recollir Radio Televisión Española (RTVE), també va haver de bregar amb la discriminació. L’estiu del 2022, al centre que organitzava el campament d’estiu li van dir que no podien admetre el seu fill malgrat que quedaven places lliures a la franja d’edat. “Em van dir que no hi havia personal per atendre’l i que no gaudiria de les activitats. No em van donar alternativa”, va denunciar en una piulada.
El cost econòmic
Els campaments d’estiu i les activitats extraescolars són, per a moltes famílies, una eina per a la conciliació familiar. Però l’elevat cost econòmic i el reduït nombre de places ofertes per als menors amb discapacitat suposa una trava per a les famílies. “És complicat conciliar a l’estiu amb els nens i les nenes sense discapacitat, però quan parlem de menors amb discapacitat es complica molt més perquè és difícil trobar un campament o una activitat en què realment puguin participar per la manca de mitjans, recursos i formació”, subratlla Silvia Àlaba.
Però no només la conciliació durant les vacances. Els nuclis familiars amb persones amb discapacitat poden presentar dificultats en situacions tan quotidianes com anar al cinema. José Paredes comenta que, entre els serveis de la seva associació, hi ha la cura de persones amb discapacitat per hores. “Això comporta un cost econòmic i no tothom s’ho pot permetre”, reconeix.
Més enllà de l’impacte a la butxaca de les famílies i les possibilitats de conciliació, aquests casos de discriminació poden suposar un perjudici directe al menor. «Pot tenir un impacte molt fort en la seva estabilitat i benestar emocional, comportant una sèrie d’emocions molt desagradables com a sensació de menyspreu o rebuig», assegura la psicòloga infantil Silvia Álava. Aquestes situacions poden afectar el seu estat d’ànim i, segons explica l’experta, generar problemes relacionats amb ansietat i depressió perquè poden sentir que no formen part del grup i que hi ha moltes activitats que no hi estan pensades.
També pot tenir efectes negatius en la seguretat i l’autoestima del menor. “És molt complicat per a un nen entendre que no hi pot anar perquè [les activitats] no estan preparades perquè hi vagi. Pot pensar que ell està malament o defectuós”, assegura la psicòloga infantil.
En definitiva, aquesta discriminació els pren l’oportunitat de desenvolupar-se de manera íntegra i plena amb els seus iguals. “No només amb els nens i nenes que puguin tenir una discapacitat com ells, sinó també amb menors que no en tenen”. Per això, l’experta indica que seria recomanable treballar la inclusió dels menors amb discapacitat des de la integració. “Els vindria molt bé, no només als nens i nenes amb discapacitat, sinó directament a tots perquè puguin ser molt més empàtics i respectuosos”, assegura.
Font: Serviemdia/Maldita.es
