Estic pensant en la ciutat i la diversitat funcional. La meva conclusió és que defensar avui la diversitat funcional és ser també partidari de la ciutat com un lloc ideal per viure. Qüestiona la manera com s’entén la ciutat. Això és perquè la idea de la ciutat s’ha transformat en els darrers anys.
Habitualment allò urbà actual es defineix pels big data i un creixement enorme d’informació. Les dades urbanes que expliquen com funciona la ciutat, s’incrementen per l’ús dels aparells mòbils, i la utilització de les estadístiques per mesurar l’entorn. Així la ciutat es caracteritza per ser un lloc amb un gran nombre de connexions entre les persones generant més dades. Per entendre aquestes connexions s’utilitza l’anomenada intel·ligència artificial. A més, la ciutat uneix aquestes connexions i conforma xarxes. En conjunt aquestes xarxes creen les smart cities (ciutats intel·ligents) que són regides per la globalització. Així ho estudia Saskia Sassen al seu important llibreThe Global Cities. Per garantir el seu dinamisme i que puguin canviar, s’utilitza ara el metavers que construeix un entorn digitalitzat. Però està allunyat de la ciutat real i és poc humà.
També percebeixo que la tecnologia impacta a la vida urbana. Però la dependència de la tecnologia sol portar a un estat de singularitat. Davant d’aquest fet la vida rural es percep sovint com un lloc ideal i bucòlic per viure les persones. Però al meu parer per a les persones amb diversitat funcional l’espai rural no és un lloc adequat per viure, com la dependència de la tecnologia. Al món rural les distàncies i la mobilitat són més grans i els serveis són més lluny. La diversitat funcional posa en dubte els assentaments rurals contemporanis, situant el factor humà i no tecnològic a la ciutat. La diversitat funcional innova creant alternatives urbanes.
Però la diversitat funcional posa en dubte l’estabilitat de les realitats urbanes indicats per les dades urbanes. Se sol entendre l’anàlisi dels big data com una cosa fixa i no variable. La diversitat funcional posa en evidència aquest ús dels big data fent la ciutat adaptable i promovent la creativitat humana. Permet que canviïn i a vegades es creen noves dades urbanes. Les connexions i la mobilitat tampoc no defineixen la ciutat.
La manera de moure’s i de relacionar-se a la ciutat canvia per la diversitat funcional. Això fa que les connexions siguin plàstiques i flexibles. La mobilitat llavors a la ciutat és flexible a les emergències i els canvis.
La diversitat funcional ens obliga a plantejar la construcció d’una ciutat on la seva població sigui més feliç. La flexibilitat de les persones i adaptabilitat de les xarxes urbanes permet allunyar-nos dels ordinadors i de les smart cities. La felicitat, com la empatia, no es pot computar. La diversitat funcional crea una multiplicitat de xarxes urbanes que permet la convivència de manera híbrida on a la ciutat puguin conviure tot tipus de persones segons les necessitats vitals. La diversitat funcional afavoreix una ciutat híbrida, que sol ser més humana i feliç. Però aquestes xarxes són dinàmiques. La diversitat funcional defineix una ciutat com a més humana, incloent canvis i errors.
No se sol començar amb una tabula rasa. Els errors són temporals i assumibles al conjunt de la ciutat. La diversitat funcional accepta imperfeccions i declara la rehabilitació —no el metavers— com la manera de generar canvis positius a la ciutat.
