El cinema ha estat – i encara és- important per a mi. He vist un bon cinema. Tinc gairebé la col·lecció sencera de les cent millors pel·lícules de la història del cinema. Moltes persones coincideixen en allò que són pel·lícules importants. Això em permet veure bon cinema, no només comercial.
La diversitat funcional està molt representada al cinema; però no es fa gaire publicitat i a penes es coneix. En moltes pel·lícules el personatge és interessant perquè no s’adapta a allò que s’entén com a “normal”.
El cinema m’agrada. Però no perquè em desfogue, ni em permeti viatjar i veure altres cultures. No és una manera de fugir de mi mateix. Tampoc em genera altruisme, ni emocions de pena. No acostumo a veure pel·lícules com el tòpic d’experimentar altres llocs. El cinema s’entén sovint com un viatge. Viatjar és important a la meva vida. Però jo ja he viatjat molt, i no necessito cine per veure més llocs. He estat tres vegades a Austràlia. He anat al Japó a treballar i a la Xina per a estudis i projectes arquitectònics. Estats Units ho conec perquè vaig viure dos anys a cada lloc: San Francisco, Los Angeles, Chicago i Boston.
D’Europa en conec el nord i el sud. Vaig passar dos anys a Londres treballant. Vivia a l’Equador quan vaig tenir un accident, “l’accident”. Després de l’accident he viatjat molt, fins i tot amb cadira de rodes. El cinema i la meva diversitat funcional estan units.
El documental Nanuk em va impactar l’esquimal sobre una família d’inuits que sobreviu al nord de Canadà. No ho recordo com un viatge al pol nord, sinó com una família que sobreviu al seu entorn natural hostil.
Una altra situació és viure estats d’emergència com a la pel·lícula Viven. Aquesta pel·lícula relata un grup de persones que tenen un accident d’avió i queden aïllats a la muntanya molt de temps. Em captiva el que aprenc en aquesta pel·lícula: donar sentit a la vida i allò que hi ha de fer per sobreviure.
Després de l’accident, els meus gustos no han canviat; per contra, intensifica el meu relació amb el cinema. Sento la meva història autobiogràfica de manera gairebé cinematogràfica. La meva educació, l’accident, el trasllat amb avió en coma, estar un any a l’hospital, i la meva recuperació… tot plegat sembla una pel·lícula. Però és real, no és ficció. La meva vida no és una pel·lícula. He de patir cada dia la meva diversitat funcional. Però m’agrada que la meva història sigui explicada per què determina el meu present, em condiciona el futur, i inspira la meva història.
El cinema és una manera d’externalitzar el diagnòstic mèdic, i interactuar amb les desventures pròpies. Donar una classificació a una pel·lícula és com donar un nom al diagnòstic de diversitat funcional. Evidencia què passa; ajuda legislativament; i de de cara al públic il·lustra el que passa. Però el cinema – com la diversitat funcional- no és un esdeveniment o pel·lícula aïllada. És un procés, una conversa que evoluciona i interactua amb la vida real. El cinema genera aquesta conversa. Encara que es pugui acabar com a la pel·lícula Mar Adentro.
El cinema i els festivals de cinema permeten entendre la diversitat funcional i acceptar-la com una cosa positiva per enfrontar-se i ser inclòs a la societat. Permet estar en contacte amb la creativitat i la diversitat. El cinema permet experimentar moltes situacions diverses i altres éssers humans. És una conversa amb altres històries, altres situacions, i altres actors. Políticament la diversitat funcional és progressista i defensa la diferència. Un exemple és la pel·lícula Nacido el 4 de julio que critica la guerra de Estats Units al Vietnam. El cinema evidencia les dificultats i permet acceptar qualsevol discriminació. Explica els problemes de viure en aquest món amb una diversitat funcional.
També permet entendre el món diferent. Com a la pel·lícula La ventana indiscreta, que tracta d’un senyor amb cadira de rodes que presencia un crim. La diferència és positiva i genera més justícia.
El festival de cinema anual anomenat Inclús, està relacionat amb la diversitat funcional. És important per a mi. El festival es pot experimentar com anar a teràpia. El festival permet compartir històries diferents que m’afecten fisiològicament i psicològicament. El festival no només distreu. Em causa un efecte psicològic. Estar bé mentalment afecta al cos i la manera com afrontes el món.
A més, el festival permet qüestionar què és “normal”. Permet maginar-ne de noves maneres d’interactuar amb el món. Redefineix el que és bo i dolent. Mostra un prototip de personatge contrari a una persona bona i angelical. No hi ha diversitat funcional entre els àngels! És un festival humanista i accepta els errors. El festival fins i tot crea cultura, equalització i comunitat de persones amb diversitat funcional. Em permet estar en contacte amb la creativitat, i entendre com influeix la societat. Crea un moviment social que observa el món diferent. Crea una conversa que qüestiona el “normal” i allò suposadament definit. Crea comunitat perquè el festival permet estar connectat amb altres persones i organitzacions que tracten la diversitat funcional. El festival fins i tot m’encanta perquè mostra éssers humans en estat d’emergència. Per exemple, la pel·lícula Coda mostra persones mudes convivint en un món hostil. La vaig veure per primera vegada al festival Inclus. És internacionalment reconeguda. El cinema és un món paral·lel que ajuda a entendre la realitat. És en aquest sentit que és el setè Art.
